M’agradaria que la teua boca fóra d’argila color canyella per modelar-la amb fruïció i dibuixar-hi el somriure que el dolor va esborrar fa tant de temps.
M’agradaria que els teus cabells foren onades de mar per passar-hi lentament els dits i retrobar les il•lusions que un dia s’hi ofegaren.
M’agradaria que les teues pupil•les esdevingueren prunes maragdes per pintar-los la dolçor que les llàgrimes s’emportaren en silenci, i que les teues mans s’assemblaren a les branques d’olivera per abraçar-les amb desesper i impedir que el vent turmentat les arrabassara.
M’agradaria que el teu pit es convertira en roca de penya-segat per construir-hi una cova on arreceraria el teu cor mutilat.
M’agradaria que el teu nom fóra un clam i un murmuri, un udol i un somriure per dir al món que la teua vida perduda batega ara més que mai en la molsa, humida de llàgrimes, dels nostres cors adolorits.
M’agradaria això per vosaltres, dones del dolor.
M’agradaria això; que estiguéreu totes ací…
