Jo em representava a mi mateix i a les dotzenes de iaies i iaios que des de fa un temps no paren de recordar la família sencera de l’individu Fabra, que ha tingut l’amabilitat de deixar-los sense televisió en la seua llengua, un component vital en les seues vides de jubilats.
La meua veu era la dels grans malalts crònics i les seues famílies que, gràcies a la congelació, des de fa anys, de la pensió de dependència, que vostés han instaurat, no es poden permetre ni un bitllet de metro, ni un minut de descans.
També em van atorgar la seua representativitat, aquells estudiants que van haver d’abandonar la carrera, donat que la disminució de les beques i l’augment indecent de les taxes universitàries que els seus companys de camarilla van aplaudir efusivament, els van forçar a buscar-se la vida fora de les facultats i deixar per a un altre moment, si és que arriba, els seus somnis de futur.
Represente els botiguers i botigueres que, farts dels impostos abusius, no van poder acudir-hi perquè han de treballar nit i dia per competir amb els grans magatzems que el seu partit defensa tan bé.
Un bon grapat de ciutadans estrangers em van enviar a la manifestació mentre ells i elles, doblegat el llom sobre la terra, intentaven traure del camp la misèria de salari que acabarien abonant, íntegre, a les farmàcies, pels seus medicaments prohibits i, sovint, prohibitius.
El meu crit era l’eco del de les dones que han d’avortar sense que per això cap ministre rosegaaltars les rebaixe a la categoria d’assassines de vides; de les dones maltractades que busquen refugis per arrecerar-se de la violència i que ara es troben, gràcies a les polítiques de la seua tropa, abandonades a la seua sort.
Jo, vicepresident, dissabte passat, cridava en nom de les criatures que arriben de matí als col·legis amb la panxa buida; dels escolars apinyats als centres públics; dels alumnes amb problemàtiques especials sense recursos per atendre’ls; del professorat de l’ensenyament públic, atarantat per tants reptes llançats des del seu partit, senyor Císcar, aviciat a tot allò privat; dels sanitaris públics sense mitjans per atendre malalts; dels investigadors forçats a renunciar a les recerques perquè els seus amics del PP els han retirat subvencions i han clausurat centres d’investigació.
Finalment, tot i que no m’ho han dit, sé cert que en el meu clam també ressonava la ira dels nostres joves que, per culpa de la gola dels seus companys de ruta, Conseller, per les seues butxaques foradades, pels seus vicis, per les seues mànigues amples, pels seus instints baixos, per la seua manca d’ètica, hem hagut d’acompanyar als aeroports, camí de l’emigració.
No, vicepresident i portaveu del govern, no s’equivoque: els milers i milers que dissabte vam cridar que vostés no són dignes de representar la gent treballadora i honrada, aquests milers, senyor Císcar, som la punta de l’iceberg. Davall de nosaltres, ja s’ha iniciat el terratrèmol.
