Primavera d'hivern

Al meu país fa anys que fa fred, molt de fred. Un fred que ens talla les paraules i ens paralitza els gestos. No importa l’hora del dia, ni tan sols les estacions. Fa fred a tothora: a l’estiu i a la tardor, també a la primavera i, fins fa no res, a l’hivern punyent.

És solament que, una vegada, en ple cor de febrer, va aparéixer per dalt de la ciutat o per davall o per totes bandes alhora, un sol immens, càlid, rabiosament jove i esperançat, que va dipositar els seus raigs sobre l’asfalt del carrer i els va anar escampant amunt i avall de la ciutat, a l’inici, i del país, en acabant. Per primera volta en molt de temps, el poble va advertir una mena d’escalfor que començà a descongelar-li els anhels i a encendre-li les voluntats. Aquell glaç que ens mantenia inerts i que es va clivellar un mes de febrer de 2012 va ser la nostra manera de tornar a nàixer, nosaltres, els ciutadans i ciutadanes enfosquits per polítiques que ens havien silenciat i per traïcions que ens havien acostat a la mort. Va ser la nostra primavera d’hivern.

La nostra primavera valenciana.

I vingueren dies de revolta i dignitat. Teníem fred a les aules, però els xicots i les xicotes del Lluís Vives ens van botar foc al cor amb crits de rebel·lió digna. Havíem vist com els justiciers cremaven els ponts de la concòrdia i del respecte, però entre tots bastirem la resistència. Van intentar silenciar-nos, agredint, detenint, interrogant, però un diluvi de veus clamant educació i cultura van sufocar els seus colps de bèsties ferotges. Escoletes, escoles, instituts, universitats, escoles oficials d’idiomes, conservatoris i escoles de música, assemblees de directors, sindicats, partits polítics, associacions de tot tipus van decidir que l’hivern havia durat massa en aquesta terra generosa i maltractada. I vam eixir al carrer. Una vegada i una altra. Milers i milers i milers. Contra l’estupidesa d’uns legisladors que maldaven perquè el nostre país sucumbirà als icebergs de la seua cobdícia. Contra uns polítics que ens empudegaven l’atmosfera amb la ferum dels seus actes. Contra tots aquells que ens volien muts, gèlids, immòbils. Vençuts. Com ho estan els cadàvers.

Han passat dos anys des d’aquell esclat de calor, i al meu país continua fent fred. Tanmateix, si apartem els núvols grisos que encara enterboleixen l’horitzó i ensumem l’aire, hi podem reconéixer, sense por a miratges i malgrat les tempestes venidores, diluïdes entre els somriures de la gent, l’aroma de la lluita i la blancor nívia de la pau.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat