No ens paralitzen les tempestes violentes que duen segles desfermant-se sobre nosaltres.
Passem precipicis, sortegem penya-segats i travessem serralades senceres.
No ens frenen el pas les bèsties que udolen la nostra mort; ni les llengües de foc que un dia van socarrar els peus del nostre país.
No hem travessat la història per quedar-nos abandonats als marges de les sèquies; ni hem reconstruït mots i despertat versos per emmudir ara les nostres veus.
Som caminants descalços que, amb el nostre pas ferm, batem la terra per despertar-la.
Som escaladors de la costa, navegants de les muntanyes, passejants de les planes.
I sempre avancem. I sempre tornem.
En cada raig de sol que alimenta l’aire.
En cada poble de la nostra terra.
En cada flor d’abril.
En cada Trobada.
