Un dolor que ofega.
Un silenci que mata.
De segur que a la meua perla negra li agrada la música, el rosa pàl·lid i el vol dels ocells, i que abans que passara tot, els ulls li brillaven com ònixs quan topava amb aquell xicot de mirada viva que resideix quatre camins més avall.
Estic convençuda que la meua reina adora la seua mare i ara mateix deu estar repetint-ne el nom, una vegada i altra, com un conjur, perquè sap que ella, i totes les mares de les seues companyes, no dormiran, no pararan, fins que tornen a abraçar les seues criatures, vida de la seua vida.
La meua filla que no sap que és filla del meu cor va a l’escola per entendre el món, per algun dia exercir de metgessa i alleugerir el sofriment que els seus ulls infantils sempre han mamat, o de mestra per reconstruir la memòria maltractada del poble al qual pertany.
I aquest és el seu crim.
A la meua xiqueta l’acusen de pretendre arrancar-se del cos les servituds i les humiliacions a les quals ella, la dona, s’hauria de sotmetre sense alçar la vista del terra polsegós. Volen castigar-la per servir el diable. Per tornar a ser ésser humà. Per ser.
El seu rostre preciós, brillant davall la claror de les llunes africanes, viu soterrat ara sota un tel gruixut de dolor monstruós, un avenc on els dimonis retenen el seu cos fràgil. No hi haurà pietat per a elles. Elles ho temen. Nosaltres ho sabem.
M’acaben de dir que han vist la meua filla, les meues filles, caminant, espantades, entre boscos inhòspits, fustigades pel fanatisme i la mort. Busquen desesperadament la llibertat, la del cos i la de l’ànima, però no troben el sender que les ha de tornar al seu futur.
La meua filla africana que no és filla meua és una illa minúscula en el meu continent europeu, en la meua pell blanca, en la meua llengua mediterrània, però en el meu cor és un univers sense el qual jo moriria.
Torneu-nos les nostres xiquetes.
Bring back our girls.
