En són 25 a l’aula o 31 o 40; tant se val!
D’infantil, de primària, de secundària o de batxillerat; tant és!
No ens importa la data, ni tan sols els personatges principals de l’obra.
L’única cosa que importa hui és que fa un sol de justícia, una calor que torra xulles i una humitat que es pot mastegar.
I que estem en una escola pública o un institut públic.
I que vivim al País Valencià.
I que el govern que encapçala el nostre parlament té un problema greu d’empatia. I també de fidelitats errònies. I de falta de voluntat. I, per què no dir-ho, de mala bava genètica.
Perquè les autoritats que dirigixen el nostre esdevenir educatiu i cultural i, de rebot, el del nostre alumnat, pensen que s’ha de castigar els ensenyants. Són inquiets, orgullosos, desestabilitzadors de la pau social, i cal “educar-los” en la humilitat. Són insaciables. Ho volen tot i ho volen ara: qualitat de l’ensenyament, suport institucional i econòmic, millora de les condicions laborals, llibertat… I què més, cavallers? es pregunten. Qui necessita una societat formada i d’idees clares? Qui reclama ciutadans i ciutadanes conscients dels seus drets, amb aspiracions elevades i disposats al sacrifici i a l’esforç però també al reconeixement i a l’èxit?
Les autoritats que dirigixen l’esdevenir educatiu i cultural saben que l’educació és el primer esglaó del poder individual; del poder raonar i, per tant, del poder exigir. I ells no ho pensen tolerar. Així de clar. Per això, fan desaparéixer centenars de professors de l’ensenyament públic, eliminen beques, menjadors, aules i especialistes i pretenen enterrar el valencià i la nostra memòria de maulets. I també per això subvencionen i aplaudixen i animen i empapussen el seu ensenyament privat i religiós.
I així estem. Mentre les vores de la Mediterrània es couen a ple sol, mentre l’aire és irrespirable i la humitat ens rosega les forces, ells envien els nostres xiquets i xiquetes a les aules públiques, i ens recorden, amb un somriure sorneguer als llavis, que els filòsofs grecs exercitaven les seues facultats lingüístiques i filosòfiques en les saunes de Grècia. Per això deu ser. Deuen pretendre que així, entre vapors i humitats, els fongs acaben cobrint la veu de la comunitat educativa. No entenen, aquests senyors de la ronya, que des de fa uns dies, a les nostres saunes, només l’aire es manté quiet i lletós.
La resta, de moment, som oli bullint a punt de vessar la paciència.
