Mala sort

Mala sort, senyor Rajoy, és un home amb molt mala sort. Ho dic perquè, a pesar que la meua mare va viure tants anys, malhauradament, no la va conéixer. Malhaudarament per vosté, és clar, no per ella; ella no l’hauria ni olorat.

Vosté va perdre una oportunitat única de freqüentar una modista de les d’abans, pulcra, detallista, extraordinària, que fou emigrant durant vint anys, lluny de casa i dels pares, mentre que a la seua terra el règim d’un eunuc violava dia rere dia les llibertats humanes més elementals.

No li coneixerà mai la mirada ardent de tantes hores de cosir. I de tantes llàgrimes de pena i d’enyor. No en sentirà la veu contant notícies acabades d’arribar, a través d’uns amics o d’una carta solitària, de la seua gent. No cantarà mai amb ella les melodies que després he tornat a sentir al meu poble. Ni tampoc no tindrà l’oportunitat de vore la dona més bella del món, somriure obert i cor de festa, quan el destí li allargà la mà i la conduí, de bell nou, a casa. El paradís, però, és un decorat boirós que ben sovint acaba dissipant-se i, un bon dia, el cor de ma mare començà a perdre el gust per bategar i, a poc a poc, l’anà condemnant a la immobilitat i a la dependència. En aquell moment tan fràgil, cap autoritat no li va oferir cap ajuda, ni tan sols es van preocupar d’atorgar-li la pensió miserable que li pertanyia. Hauria sigut tan fàcil tornar-li la dignitat, esborrar-li el gest d’humiliació continguda, restituir el somriure i la pau a aquell cos martiritzat.

Quan la mare va morir, amb un grau elevadíssim de dependència confirmat pels experts, el govern valencià dels seus col·legues feia tres anys que li devia la pensió de dependència i encara no li havia abonat ni un euro.

Vosté és un desgraciat, senyor Rajoy, ja li ho he dit, perquè no ha conegut ma mare i en conseqüència ara no entén de privacions econòmiques, d’humiliacions, d’economia de guerra, de paperassa, de nits en blanc, de xifres que no quadren, de programes de rehabilitació que no arriben, d’atencions domiciliàries de quatre dies, de medicaments caríssims que no es poden assumir, de préstecs que no es poden tornar, de pensions que el govern no paga. No ho entén en absolut. I és per això que ha tingut l’ocurrència d’hostatjar el seu pare malalt a la Moncloa, residència pública, per, des d’allí, administrar-li unes atencions mèdiques privilegiades, a càrrec dels pressupostos de Presidència, i a les quals cap altra persona necessitada pot tindre accés. Com ho justifica, això, davant de totes les famílies desesperades, perdudes en l’angoixa més absoluta, sense capacitat econòmica, ni disponibilitat de temps i d’espai per atendre els seus éssers estimats? No li fa vergonya? No li remou la consciència denegar l’ajuda a uns i afavorir, fins a límits intolerables, altres? Jo em retorceria de penediment.

Ben pensat, em satisfà pensar que vosté no va arribar a conéixer la mare perquè ella, educada i discreta com era, hauria silenciat la seua penúria per por a molestar-lo, a ofendre’l, a irritar-lo. Ja ho sap; el món encara està ple de persones honestes que anteposen la bondat a l’egoisme i l’honradesa a la foscor de l’ànima. El món n’està ple, senyor Rajoy, encara que vosté no en conega cap.

I això, sí que és tindre mala sort.