No volíem anar a la Plaça

No volíem anar a la Plaça de Bous dissabte passat. No. Hauríem preferit quedar amb les amistats en un altre lloc i anar al cinema, per exemple, o a la platja, com fa tothom una nit de festa.

No hi volíem anar perquè estàvem convençuts que ens hi hauríem d’estar hores escoltant parlaments de tots els estils reclamant drets que el poble valencià va perdre un 25 d’abril de 1707, i denunciant injustícies seculars que ens han marcat el caràcter. Sabíem que tots els artistes que intervindrien en aquella celebració multitudinària, des d’Al Tall fins a Obrint Pas, des d’Aspencat fins a Lluís Llach, passant per les desenes de músics i cantants que animarien la nit, rememorarien la figura de Guillem Agulló i de Miquel Grau, vilment assassinats pel radicalisme exacerbat d’uns individus que hauríem de mantindre sempre lluny de tot i de tots. No teníem el més mínim dubte que els milers de goles que es reunirien a la Plaça de Bous el 23 d’abril exigirien la restauració de les connexions amb TV3 i la recuperació de Canal 9 i Ràdio 9, perquè un poble sense imatge i so, és un poble invisible i silenciat. Sabíem a ciència certa que es parlaria de drets lingüístics perduts en camps de batalla indignes, del finançament just i equitatiu que se’ns deu, de la manca de reconeixement de la nostra cultura i tradicions, de la falta de respecte pels paisatges, del silenci davant dels atacs físics, orals i escrits a la nostra personalitat... Tot aquest clam, no ho dubtàvem, ompliria la Plaça de Bous, la nit del dissabte 23 d’abril.
 

Nosaltres no hi volíem anar perquè el mes anterior, i l’any anterior, i la dècada anterior hem viscut immersos en aquest crit, el crit de qui sent que l’asfixien i lluita per sobreviure: el crit de la rebel·lió. I han sigut tantes nits vigilant l’avanç de la destrucció a què se’ns ha sotmés que ben sovint ens hem declarat esgotats, físicament i psicològicament esgotats. I de vegades hem fantasiejat amb una vida farcida de rutines agradables i allunyada de camps de batalles i de desfetes diàries. I per això, hi ha dies que ens atorguem un marge de descans i ens encabotem a somiar que tot està quasi fet i que podem afluixar la corda i viure lluny de les reivindicacions.
 

Dissabte passat, però, passant per damunt de les fabulacions que ens rescabalen de la desesperança, ens van atényer les veus dels milers de persones, d’associacions, corals, colles de muixeranguers, escoles, sindicats, artistes... que traçaven un camí de reivindicacions que duia a la Plaça. I vam entendre que havíem d’acudir a la crida, una vegada més, tots alhora, per recuperar una Plaça i un temps perdut, i per fer possible, justament, el somni d’imaginar-nos gaudint d’una cultura reconeguda, amb una llengua pròpia dignificada, formant part d’una col·lectivitat que valora qui és i d’on ve i, sobretot, que sap cap on haurà de llançar els passos futurs.

Dissabte passat vam entrar a la Plaça per obrir-la al trellat i al llegat històric. No hi permetrem mai més portes barrades; en tenim les claus de tots els panys.
 

Comentaris

Pudentet La Safor
2.

Jo no vaig anar a la plaça de Bous. Savia el que tenía que ocorrer, savia que sería un èxit ja que no quedaven entrades, i fins coneixia la major part de les caçons que hi es varen cantar. Era com una premonició que es va fer realitat. Mes jo no vaig anar. No volía compartir l'alegria que ja de per si tenía, ja ho havia superat i no em conforme amb aixó. El que vuig es vore tots els carrers de Valencia, del Cap i Casal amb multitud d'estrelades als balcons i aleshores aniré al cel.

  • 12
  • 0
Fan Meliana
1.

Molt bo. Tenim la clau de tots els panys i tambe de la plaça de bous que no perdrem mai, com deia lamic lluis!
M'agrada!

  • 15
  • 0

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat