La memòria és curta, sempre, el que unit al fet que al personal li agrada agafar-se al tòpic, fa que per exemple no atenguem a les moltes crides a la participació que hi hagué per part de l’assemblea nacional catalana perquè a les terres de l’Ebre no quedaren amb trams buits, ni volem recordar que fins fa quatre dies les Illes eren mirades amb la displicència amb que l’alumne avançat mira als últims de la classe, fent acudits sobre la preeminència de l’alemany sobre el català. Si li sumem que davant una gesta important tendim a ignorar els petits moviments i la importància del que delaten soterradament, fa que la gent del País ens vegem reflectits en eixes mirades crítiques, flagel·lant-nos i danyat la nostra autoestima com a poble.
Per això crec que és important recordar que no fa tant els carrers de València s’inundaren de gent en la vaga general, però que inclús abans les protestes provinents del món de l’educació foren també profusament seguides, que cada any Escola Valenciana mobilitza sistemàticament i al llarg de tot el País a la comunitat educativa reivindicant l’ús del català a l’ensenyament, que cada any Acció Cultural fa un riu humà per commemorar el 25 d’abril, dia que bé esta recordar que ni tan sols és oficialment festiu, o que el 9 d’octubre s’ha passat d’una manifestació promoguda pel PSAN en solitari a una Comissió organitzadora que aplega a sindicats, partits i moviments socials i culturals. I tot, sense oblidar la gran mobilització que implicà l’anomenada Primavera valenciana.
En realitat el nostre poble, si ens el mirem sense recança i amb més autoestima, és un exemple, i si se li dóna l’oportunitat de mostrar la seua voluntat política respon. I ahí és on ha de caure un altre tòpic, perquè a més, l’experiència recent ens ho demostra. Malgrat la insistència d’alguns en el fet que al País Valencià no hi ha independentisme conscient, que no hi ha voluntat d’exercir com a tal, el passat 11 de setembre, dimecres, laborable, amb una prohibició de celebrar l’acte salvada in extremis, una gentada es desplaçà al límit imposat pels espanyols a Alcanar, i ho feren amb un objectiu nítidament definit: mostrar que allà no hi ha cap frontera, que som una mateixa nació.
Eixa declaració de principis és la que cal que siga recollida després pels agents polítics, perquè en un altre cas si que ho tenim tot perdut com a poble. Si davant el panorama de corrupció, recentralització, retallades i falta de perspectiva que representa la dreta (PP, UPyD, España2000 …) a la ciutadania sols se li presenta una opció altermundista, socialdemòcrata, etc., en què ens diferenciarem d’Extremadura? Sí, és cert, durant l’etapa de govern socialista no havien els atacs a la llengua que hi ha ara, però més enllà de la llei d’ús i ensenyament del valencià, què feren? Assentaren cap base ferma que garantira els nostres drets com a poble, o més bé ens donaren les molles i es quedaren el pa sencer? I que farem amb opcions polítiques obsedides inclús abans de tindre poder polític, col·ligar-se amb qui ens nega el nostre dret a l’autodeterminació? O amb qui com a tot trencament sols enarbora la bandera republicana espanyola? Ignorant que la nostra història haguera estat tota una altra si eixa bandera espanyola no s’haguera imposat a la nacional.
