Sembla que haja passat un segle en compte de dies des que Fabra El Nomenat i mai votat, decidira que si no podia seguir tenint el joguet el trencava abans de tornar-lo. I dit i fet, anuncià amagat darrere un paper, per nota de premsa, que RTVV es tancava.
I el terratrèmol inicial de solidaritat envers la gent treballadora de la radiotelevisió valenciana, ha deixat escletxes per on ràpidament s’han colat les crítiques: que si abans havien d’haver parlat, que si era un altaveu del PP, que a bones hores denunciar la manipulació, que si on estaven quan açò o allò…
I sincerament a mi els ulls em roden i l’angunia em revolta. Primer perquè és mostrar molta ignorància dir això, quan probablement no s’ha fet costat a cap de les moltíssimes protestes que precisament els i les periodistes han fet en defensa d’una radiotelevisió pública, en valencià i de qualitat.
Però sobretot perquè jo giraria el focus i em preguntaria: on estava la societat quant a les víctimes del metro? On estaven eixos crítics que necessitaren que un programa de televisió els diguera el que havia passat al costat de sa casa, quan a més el programeta de marres es basava en tota la investigació i allò publicat per periodistes valencians? On esta tot el món quan hi ha manifestacions del món de l’ensenyament? Ah, no, que això és cosa dels mestres… On està la ciutadania quan les plataformes en defensa de la sanitat pública fan actes? A no, que això és cosa dels matasans… On està el veí del quart quan les feministes (sols elles, massa vegades) denuncien la violència masclista? A no, que això és perquè ara s’exagera molt amb tot això. On estaven quan es denunciava l’especulació i el dany irreversible al territori? A no, que això són quatre ecologistes tremendistes… I quan s’ha encerclat la Generalitat per a denunciar la corrupció? I quan s’han fet concentracions davant els ajuntaments per demanar transparència? I …
Clar que RTVV no ha estat modèlica, i clar que malgrat la xicoteta revolució d’aquests dies ara tampoc em sento representada en un mitjà que insisteix en parlar de Comunitat Valenciana, o que continua citant a un debat sols als grups parlamentaris, o que segueix sense donar veu a qui fou injustament acomiadat amb l’ERO il·legal.
Però és que no es tracta d’això, es tracta de dir prou a aquest govern acusat de corrupció, balafiador, espanyolitzant i submís a les ordres del Govern central, prou a aquests polítics que manen i ordenen com si el País Valencià fóra el corral de la Pacheca, com si nosaltres fórem un ramat que ara el fas pastar ara el degolles per menjar-te’l si cal.
Estic cansada de gent que s’enlluerna en lluites llunyanes i que gira l’esquena a les que li exigeixen mullar-se, prendre partit, fer costat.
M’agradaria molt, doncs, que demà els carrers de València, Castelló i Alacant s’inundaren de gent, al costat dels jupetins rojos, en solidaritat i reconeixement a la gent que malgrat totes les represàlies i pressions no ha estat emmordassada i ha aconseguit ser l’altaveu d’una societat massa vegades complaent amb el govern.
