Trobe preocupant un fenomen de casa nostra: la desafecció majoritària al món cultural. Aquests dies que hi havia una promoció a les entrades al cinema, potser s’hagen fet més cues del normal, però almenys als pobles, anar un dimecres al cinema amb una entrada a quatre euros, no significaria, en la majoria dels casos, trobar-te més que un terç de la sala ocupada. Molt pitjor és l’escena si parlem de monòlegs o teatre, i ja deixa-ho córrer si parlem de presentacions de llibres, des que, encertadament els qui organitzen eixos esdveniments, es posaren d’acord en suprimir les ‘picadetes’.
Durant molt de temps he pensat que la causa de tots els mals era el cost de qualsevol producte cultural, i continue pensant que un musical a 50€ l’entrada (mínimament decent i ben posicionada), 40€ una entrada a un teatre clàssic, o 8€ una pel·lícula, són preus allunyats de la realitat social que ens envolta. Però sent així, no crec que eixa siga l’explicació del perquè no hi ha suport a la indústria cultural. Sols cal pensar en la d’exposicions i museus que poden visitar-se de bades, o que assistir a una presentació d’un llibre no obliga ningú a fer una despesa, continuen existint les biblioteques, i també els cineclubs.
Comentant-ho amb altra gent, m’aporten l’argument que el fet que no hi haja un foment institucional del món cultural, fa que desaparega l’hàbit, que la societat no estiga educada en el consum i gaudi de la cultura, i que preferisca altres opcions més còmodes, que no requereixen esforç intel·lectual. D’acord, sumem-ho a l’argumentari, però tampoc em satisfà la resposta, perquè hi està inherent que cal un esforç, una preparació prèvia per poder gaudir, i un punt de supèrbia al pensar que no tothom pot ser partícip.
Potser vaja errada, però pense de fa temps, i cada vegada estic més convençuda, que el problema és que en realitat no existeix indústria cultural, que la gent no ho percep com un negoci legítim i que igual que pagues per graduar-te la vista o quan et compres la roba interior, hi ha gent que el que t’ofereix és l’intangible cultural, i precisa cobrar-te per allò que t’ofereix. I el que és més greu, al nostre País, el fet d’haver d’actuar contra la corrent institucional i voler arribar a tothom, ha fet que en massa ocasions es devaluara el preu del producte, oferint-lo tan barat, que cap negoci privat hi pot competir. Sí, s’ha arribat a molta més gent, però a quin preu?
I a l’anterior li sumaria un altre fenomen massa estés, la gent acudeix als actes per afinitats ideològiques amb qui organitza l’esdeveniment, més que pel que s’està oferint, i això provoca compartiments estancs absurds, en què perdem l’ocasió d’enriquir-nos com a persones i col·lectius.
