I també hauran eixit molts llacets a passejar a camises i solapes, calmant així la consciència fins a l’any vinent. Perquè el cert, i qualsevol pot constatar-ho, és que la gran majoria de la població mai troba el temps ni el moment oportú per a dir prou, és la maledicció dels dies internacionals que acaben centrant l’atenció a la causa (sols) una vegada a l’any.
Per això, davant aquest panorama, cal començar a parlar més que de víctimes de supervivents, quan ens referim a les dones que han patit violència, però que afortunadament no han sigut assassinades i han pogut deslliurar-se de l’acte de violència. Fa temps que moltes diguem a qui ens escolta, que les dones víctimes de violència no són ni faves, ni ‘blanetes’, ni nècies, que pel contrari, són dones molt resistents, amb una gran fortalesa, però atrapades en un cercle del qual a soles no podran eixir. Però quan ho fan, veus com tiren endavant refent-se del no-res i moltes vegades amb edats difícils; potser el fet de veure’s lliures, el com moltes diuen, poder dormir sense sobresalts i no botar cada vegada que sents la clau al pany, els espenta a assolir objectius impensables.
I són supervivents també, per tota la violència institucional que suporten, pel tractament que els mitjans ofereixen, per eixa passivitat social, d’eixes vegades en què volent treballar la prevenció s’escolten contestacions com: això no correspon a la meua àrea, o no tenim temps o eixa proposta ratlla en el folklorisme, això és cosa de dones…
Darrerament, a les xerrades que faig als centres de secundària, en el programa de l’associació de Dones Juristes d’Alzira de la qual forme part, m’agrada dir a l’alumnat que igual que davant un cas de violació podem fer dos tipus de campanyes: aconsellar les xiques que no vagen escotades ni curtes, o dir taxativament als xics que no poden violar cap dona. I que d’igual forma,en la lluita contra la violència de gènere podem igualment seguir qüestionant la dona o podem centrar-nos en l’home agressor, i aleshores podrem actuar amb molta antelació si els seus iguals el frenen al menor indici de violència i/o discriminació. Cal la implicació activa del col·lectiu masculí, i cal urgentment crear models i altaveus que ens mostren altra forma de viure la masculinitat.
I eixe canvi en la forma d’emmarcar i abordar la violència contra les dones, és la que ens du a parlar de supervivents, paraula amb una connotació més positiva i que focalitza l’atenció en l’altre, que referir-nos sempre a les dones com a víctimes, substantiu que ens du mental i ràpidament a pensar en elles en negatiu, compassivament. Perquè en definitiva, sols quan assumim que no és un problema d’elles, a les quals ajudem, sinó un problema nostre com a societat, és quan avançarem en l’eradicació.