Algú, no recorde qui, ho deia: «La memòria és la columna vertebral de la cultura» Trenta-cinc anys després de la mort del dictador Franco, la incapacitat o malintencionada voluntat de l’Estat espanyol i dels seus gestors o representants polítics, d’ací d’allà, per abordar com cal la memòria històrica diu ben poc de la salut democràtica del país. És més, aquests posicionaments només reforcen la validesa d’aquelles idees crítiques en la manera de fer alguns «canvis» polítics de règim —com aquelles que parlen de la continuïtat d’un règim dictatorial cap una democràcia formal de baixa intensitat— i del que, fins fa poc, en general, ens han vingut dient. Al meu entendre, és patètic, per exemple, l’espectacle que ofereixen algunes de les antigues forces i agrupacions o organitzacions antifranquistes i les seves divergències sobre el trist, curt i covard projecte de llei que, de moment, tenim i que no fan ni memòria ni justícia. O la prepotència d’alguns opinadors que només elogien la transició pactista per no ferir la voluntat de l’amo.
Es fa necessari, per tant, recuperar la memòria —una «memòria incòmoda» en paraules de Manel Aisa—, de determinats intel·lectuals i moments històrics que la Dictadura i l’anomenada Transició (o millor dir “transacció”?) i les versions oficials d’aquests períodes, van negar, sobretot, en un país que no va massa sobrat de memorialistes. I no sols pròpiament de l’època de la dictadura franquista, sinó també la tasca de la preguerra, guerra (especialment, entre els anys 1931-39) i postguerra que portaren a cap moltes persones. Per exemple, l’època republicana, i de tasca nacionalitària, en aquests racons del món al llarg del segle xx, sense ser un cas aïllat, va constituir una de les experiències socials, culturals i polítiques més lliures i interessants que mai s’hagen fet. Tanmateix, mai, també internacionalment parlant, uns «vençuts» havien estat tan oblidats per aquells que els han seguit.
És des d’aquest punt de vista que hom planteja la recuperació de moments de la vida i el treball de determinades persones per la dignificació, personal i col·lectiva, i perquè el treball que feren pot ser encara molt valuós, no per entendre o conèixer sols que moments passats, sinó per entendre més el present que vivim.
L’escriptor i advocat gandià Gonçal Castelló (1912-2003) és una d’aquestes persones. Un home tossut, com el definia Fuster, i que va nàixer un 9 d’octubre, un dia com avui, i que els valencians celebrem les nostres primeres petjades com a país. I ara tenim ocasió d’arribar a ell i el seu món, i a les persones que l’envoltaren, a través de les seues memòries,
Final de viatge. Memòries d’un gandià: amics, coneguts i saludats, que jo mateix vaig editar i que foren publicades a Gandia, on ell volia en vida, a final de 2010, pel CEIC Alfons el Vell. O també a través dels textos i algunes veus de les ponències que férem la tardor de 2010 per presentar-les, i que s’acaben de publicar fa unes setmanes en un Cd dins la col·lecció “Dossiers digitals” del mateix organisme gandià. Aquell dia participaren amics i amigues i entesos en l’obra de Castelló, com Isabel-Clara Simó, que parlà de l’època periodística de Castelló en la revista
Canigó; Josep Guia, que es referí a la qüestió nacional des del pensament de Gonçal Castelló; el fill de Senent, que parlà de l’època de
Gorg i de la revista que va dirigir Castelló una vegada censurada l’anterior,
Els Quaderns de Gorg; Miquel López Crespí, que parlà de literatura i compromís; o Vicent Álvarez i Francesc Pérez Moragon, que es referiren respectivament al paper tan destacat dels advocats en defensa dels detinguts o presos polítics del TOP (Tribunal d’Ordre Públic) durant els anys 60 i 70, o en la revista dels anys 30,
Nueva Cultura, que dirigia Josep Renau. També trobareu els parlaments d’alguns amics seus, com el pintor Antoni Miró, el poeta Lluís Alpera, Enric Tàrrega o l’advocat i polític, Francesc Candela, que fa poc ens va deixar, i al qual hem dedicat aquest dossier, i que presentarem a Gandia, a la Casa de la Marquesa, a les 20 h del pròxim 10 d’octubre.
Castelló va viure gairebé tot un segle i una visió profunda de la seua trajectòria vital, intel·lectual, literària i professional pot ajudar, doncs a entendre millor el que comentem. Aquesta evolució intel·lectual tan singular, la d’una persona que va participar en la guerra del costat republicà i que era comunista i marxista en els seus inicis, cap a un valencianisme modern —que en aquells moments intentava treure el cap, fins i tot, políticament—, i que, en general, cercava els llaços amb els pobles que compartien una llengua, una cultura, una història i un territori, és la història mateixa, doncs, del republicanisme —i del que va quedar del mateix— i del nacionalisme d’esquerres més contemporani; és a dir, del valencianisme i del catalanisme de tot el segle xx.
D’altra banda, les pàgines vitals de Gonçal Castelló actualitzen les nocions del republicanisme i nacionalisme (valencianisme/catalanisme) i rellança el concepte d’identitat nacional. Pretendre, com fan molts, que conceptes com identitat, nacionalisme, patriotisme, etcètera, estan fora de lloc, és sempre negar la realitat o presentar-la molt esbiaixada. Ans tot el contrari, perquè com podríem constatar també en la trajectòria del valencià, la nació i la tasca nacionalitària, el patriotisme (que no patrioterisme) o el nacionalisme ben portat tenen tanta, o més, tradició democràtica com qualsevol altra ideologia i són eines d’alliberament, personal i col·lectiu, força racionals i desitjables i de reforçament de l’autoestima col·lectiva.
