València no té Hyde Park, però té horta, llegia fa temps en un article. Una horta metropolitana, de futur incert, dubtós, si voleu, gens protegida de fa anys per un govern amb una clientela que canviaria el color verd pel gris de la rajola. Jo, quan passege per allí, com no fa molt, me n’adone que és més que un regal a la vista i una manera de viure i entendre la vida com poques. I sempre em ve al cap de quina manera l’apreciava i l’entenia el poeta Antonio Machado, de quan va residir durant un grapat de mesos a la casa de camp coneguda com “Villa Amparo”, un palauet de Rocafort, ara, “desmemoritzat” i dedicat a banquets.
Allí, a Rocafort, una vesprada de l’estiu de 1937, l’excel·lent poeta d’Ibi, Pascual Pla y Beltrán (poeta… i narrador, dramaturg i més coses del món de l’ofici d’escriure i de la política —fou un dels dirigents dels primers nuclis comunistes a València—, i que per encàrrec de l’Ajuntament de València va ser nomenat fill adoptiu pòstum el 1982), amic de l’escriptor i advocat Gonçal Castelló, de Josep Renau i tants altres valencians forçats a presó i exili, va entrevistar a Antonio Machado. Pla y Beltrán era un fervorós lector y seguidor del poeta andalús, i no va escatimar l’oportunitat de conèixer-lo personalment. Aquesta entrevista, però, no es publicaria fins el començament de 1954, en el primer número de la revista editada a Mèxic, Cuadernos Americanos.
Des del mirador d’aquell palauet de camp valencià, Machado, poeta, segons Pla y Beltrán, de la “senzilla profundidad”, li explicava al poeta valencià el que veia, el que l’inspirava en aquells dies, abans d’exiliar-se (“quasi nu, com els fills de la mar”) a la Catalunya Nord i morir uns mesos després a Cotlliure, i que tant el meravellava. I així li ho contava: “Esto es como un poco de paraíso. Sobre las huertas flamean todos los verdes, todos los amarillos, todos los rojos, el agua roja de esas venas surca graciosamente y abastece el cuerpo de esta tierra”. ¡Cuánto ha debido laborar el hombre para conseguir esto!”.
Aquell article que comentava més amunt, quan feia referència a les paraules de Machado, acabava ací. Però jo, si m’ho permeteu, avui continuaré aquella entrevista i el que comentava “don Antonio”. Crec que és molt interessant aquestes apreciacions del poeta sevillà i què entén ell per la “terra” castellana i la “terra” valenciana. I així ho entendrem tots. Fins al moll de la “terra”. Baixem, doncs, a l’esperit poètic d’un dels homes més cultes que conec de la cultura castellana i la mirada que tenia des del mirador de la seua casa a Rocafort:
“Los valencianos están orgullosos de sus tierras, que no tienen que desgarrar sino acariciar con el mimo con que se besa a una muchaha; pero esto, que yo amo y admiro como una bendición, no es la tierra, la tierra ancha y dura, ascética y peleadora de Castilla. ¡Castilla hizo a España! Sin Castilla posiblemente estos naranjos no dejarían ahora caer su azahar bajo estos cielos…, al menos para nosotros. Estos campos (‘estos campos son la vida y otros campos son la muerte’, he leído no sé en qué lugar), esta hermosura materializa al hombre, lo vuelve en exceso terreno. Aquí, entre esta verdura, difícilmente uno se angustia con la muerte. Y no existe contradicción en esto, pues lo que pasa es que aquí la idea de la muerte muy raramente conturba el espíritu del hombre. El hombre es aquí tan material, que parece vivir con la convicción de que su permanencia será eterna sobre la tierra. ¡Castilla es tan distinta! ¡Tierra de místicos, de guerreros y de truhanes! El hombre vive allí con la esperanza del más allá, desdeñoso de la tierra, con una gran lanzada de Dios en el espíritu. Los pies en el suelo, más la cabeza clavada en la infinitud del espacio. Castilla es la conquista, la expansión, la fe, lo absoluto; Valencia es el laboreo, la constancia, la conservación de lo por aquélla conquistada. ¡Castilla es el espíritu de Españá!”
No ho veieu, estimats i estimades lectors i lectores —això ho dic jo—: no veieu que el que xafem no és la terra? “La terra és Extremadura”, com deia, i d’on era, l’escriptor Eusebio García Luengo, amic de Pla y Beltran y d’aquells altres esforçats i animosos artistes i escriptors de la València dels anys 30. La terra és Castella. No veieu que el verd (depèn on, és clar, en aquests temps que corren!) no deixa veure la terra ni depèn del que la treballa, ni en la mirada poètica de “don Antonio”?
