La Gangrena

Al volum II de l’Antologia d’escriptors de la Safor (de Gregal Llibres, publicat a València, el 1986), Joan Pellicer i Enric Ferrer Solivares diuen unes paraules que m’agradaria ara mateix reproduir, ja que defineixen encertadament una part important de la seua obra, la de l’escriptor i advocat de Gandia, Gonçal Castelló. Diuen així: “La narrativa de Gonçal Castelló es un testimoni de primera mà d’una joventut il·lusionada per la naixent República (La clau d’un temps. Dietari de joventut) [ o València dins la tempesta, que escriuria més tard de quan es va fer aquesta antologia] i després compromesa en la guerra i traumatitzada per les seqüeles de la derrota (Sumaríssim d’urgència). Amb estil sobri, quasi documental, fa memòria dels esdeveniments des d’una perspectiva d’actor, un moment entusiasmat i després silenciat en un exili interior. Gonçal Castelló ha recuperat, amb els seus relats i novel·les, una part de la història recent.”

També caldria subratllar que, a banda d’altres obres més de les esmentades que si que foren publicades, és autor d’alguns textos encara inèdits, i que segueixen la línia d’escriptura testimonial o memorialística que tant caracteritza aquest autor, algun dels quals va ser presentat a algun premi literari. Tenen per títols: La llarga nit, que va concursar al Premi Ciutat de Palma, de 1989; al Premi Fiter i Rosell, del Principat d’Andorra, de 1990; i al I Premi Nèstor Luján de Novel·la Històrica, de 1997.

_{Gonçal Castelló tenia per costum manar d’il·lustrar o dissenyar les cobertes dels seus llibres amb imatges o quadres del pintor alcoià Antoni Miró. Al Mas de Sopalmo, Castelló va passar moltes hores que feren que augmentara encara més l’amistat entre ells i la complicitat i col·laboració envers molts assumptes. Fet i fet, Gonçal Castelló va escriure una biografia del seu amic pintor, publicada a Alcoi el 1994, per l’editorial Marfil: Vida i miracles d’Antoni Miró. Alguns llibres de Castelló, com: Terra guanyada i altres contes, de 1985, i que es va publicar a Barcelona, per Vicent Borràs, de l’editorial El Llamp; o en el conte que es publicava en unes pàgines periòdicament a València, Prometeo, I tant que volava!, utilitzava obres de Miró. És per això que la novel·la La gangrena, per voluntat de l’escriptor, en cas de publicar-se, calia que portarà la il·lustració que acompanya aquest text: Dòlar enforcat (1974-75) acrílic-llenç 100 x 100, d’Antoni Miró.}

_{Fet i fet, i seguint aquesta voluntat, quan publicàrem les memòries de Gonçal Castelló Final de viatge. Memòries d’un gandià: amics, coneguts i saludats (2010), ja utilitzàrem una imatge del pintor alcoià. I, més recentment, el 2013, quan Vicent Terol Calabuig i jo mateix editàrem i publicàrem les ponènciesi discursos dels actes de la jornada que férem per presentar aquests escrits (alfonselvell.com/actes), en un DVD, dins la col·lecció de “Dossiers digitals” del CEIC Alfons el Vell de Gandia, El món de Gonçal Castelló. Jornada d’homenatge. Gandia. 13-XI-2010, utilitzarem la imatge de l’acríclic/llenç (100 x100) Repressió no, cultura si (1982-85), també del pintor alcoià, Antoni Miró.}

Un altre encapçalament o text, i del que parlàrem més avall, és: Les corrupcions (escrit que en algun altre document de la mateixa obra es titula Maria Eugènia o les corrupcions, La corrupció, o La Gangrena, a seques), que fou una obra finalista, amb el títol de La gangrena, al Premi Andròmina de Novel·la dels Premis Octubre de València de 1988. A més, aquesta obra va concursar al Premi València de Literatura, de 1993, i al Premi Joanot Martorell de Narrativa de Gandia, de 1997.

I, finalment, Un facciós més. Memòries de Ferran Selfa, militar carlí del 1833 al 1844. El seminarista, seguides d’Eros i Thànatos (aquests dos textos últims van expressament lligats per l’autor, tot en un mateix volum).

L’epíleg de la novel·la La gangrena, (la part primera, o “cara”) començava així: “El balcó està obert de bat a bat al gran espai lliure que dóna al Pont del Mar, abans que aquest era travessat per un gran nombre de carros, tramvies i cotxes que s’adreçaven al port. Ara l’han tancat amb unes escales i solament l’utilitzen els vianants. S’albira el llit del riu Túria en aquella hora tardoral de poqueta nit. Repenjat a la barana del balcó hi ha un home d’edat avançada que contempla irritat l’espectacle que s’esdevé als seus peus.” L’ “espectacle” a què es referia era la manifestació a València del 9 d’octubre de 1977.

I acabava així: “Aquell homenet ja no vol sentir res més; es fica dins i tanca el balcó, s’enfonsa en una ampla butaca i rumia desgràcies futures; roman una llarga estona pensatiu, tot d’una s’aixeca i comença a camejar tot el llarg del passadís de la casa i pensa: ‘No, no hi ha res perdut, encara hi ha possibilitats. Açò és la primera onada, és el moviment pendular cap a l’esquerra, nosaltres som molts i a més tenim el poder que dóna els diners; no, no està la cosa perduda!’ Tanca els fulls i recorda quan trenta-vuit anys enrere desfilava amb les tropes vencedores dient-se: ‘Hem guanyat per sempre més, per tota la vida i així serà’.”

La cosa és que la novel·la, i el seu protagonista principal, l’important industrial i home de negocis valencià Vicent Vilaplana Suay, retrata molt bé l’ambient de postguerra i del primer postfranquisme dels anys 40 i 50, i tot l’ambient malmès i corrupte que el va impregnar.

A l’entrada de la novel·la veiem també dos epigrames força esclaridors i que defineixen a la perfecció aquella societat que retratarà després l’escriptor en les pàgines, que, en certa manera, s’ha traslladat o ha transcendit a través dels nostres dies, com molt bé podem comprovar pels molts esdeveniments succeïts i divulgats els últims anys, i a diferents nivells: organitzatius, econòmics, culturals, etc. Per això parle de l’actualitat d’aquest escrit, i d’aquest autor memorialista valencià, injustament oblidat, i més quan a València a penes en tenim, de memorialistes, sobretot, de la República (i algunes dècades anteriors), la guerra o el postfranquisme. Una d’aquelles entradetes diu: “A les dictadures, els esdevé el mateix fenomen que li passa al peix fora de l’aigua; es corromp aviat, i el primer que es podreix és el cap”. L’altra, extreta del llibre tercer, “De la lliçó de Salomó”, de l’Espill o llibre de les dones, de Jaume Roig, diu: “Si cinc talens o dos tens acomanats, ben esmerçats negociant e ben obrant, redoblaràs e los retràs multiplicats”·

L’ambició d’aquell home, Vilaplana, era efectivament desmesurada i sempre estava rumiant nous negocis; no solament es tractava de posseir més poder econòmic, sinó que el seu desig fonamental era dominar el món empresarial. El poder pel poder era com una addicció, un vici que el dominava, l’encegava i era tota la seua vida, fins i tot, passant per damunt de qui calguera…

En la creació de les noves empreses dins el règim franquista (anys 40 i 50), l’entramat de personatges de les classes més benestants, del món militar i funcionarial d’adeptes al règim era una constant. A més, els països que fins feia poc es mantenien contra el règim de Franco ara estaven disposats a negociar-hi comercialment; era el moment oportú d’engegar unes activitats que tant li calia a l’Estat i en els quals es podria guanyar quantitats fabuloses. Repetisc, amb l’ajuda dels organismes de l’Estat. Al cap i a la fi, com sosté un personatge sense escrúpols de la novel·la, “les fortunes es fan solament en dues ocasions: quan es crea o quan es destrueix un país”. Com quan preparar un contracte fictici que es podria fer, per exemple (segons experiència pròpia de l’autor i mig recreat en aquestes pàgines, i també en les seues memòries que vaig editar en el CEIC Alfons el Vell de Gandia, el 2010), fundant una societat filial de la de Tànger a Nova-York, subscriure un contracte d’explotació per tota Amèrica i com a contrapartida obrir un compte de compensació i a càrrec d’aquest poder importar productes americans dels quals tan escassa n’estava Espanya aquells anys; sobretot, maquinària pesada per a la industrialització del país. La gestió d’obtenir el compte i els permisos al Ministeri de Comerç franquista, era feina, moltes vegades, de militars…

Gonçal Castelló va viure de ple aquells anys, aquells fets, perquè posat en llibertat després de sis anys de presó, el Tribunal Especial de Delitos de la Masonería i el Comunismo el desterrà a Madrid. A final de 1945 es va casar amb l’actriu Lola Gaos, i exiliat a Madrid, sense res més que el que portava damunt, ja des del primer dia d’arribar-hi, si la Gaos es buscava la vida en el món de l’escena, Castelló hagué de fer mans i mànigues per mirar de treballar on fora i sobreviure, dins dels camps professionals de l’advocacia i del món dels negocis i bancaris d’aquells primers anys del franquisme, sense perdre de vista la seua condició i ideologia republicana, comunista i valencianista (que anà agafant més consciència, sobretot, a partir de començament dels anys 60, molt influenciat per les lectures i converses del que seria molt amic seu, Joan Fuster). Obligat, doncs, a residir a la capital de l’Estat, trobà feina, per les bones relacions de la família de Gonçal amb certs advocats i empresaris, com a passant al despatx de l’advocat i jurista de Reus Antoni Pedrol Rius, des d’on es relacionà amb altres despatxos forca importants en el Madrid d’aquells anys, com el dels Garrigues.

Hi va haver centenars d’assumptes que va poder viure o comprovar directament (alguns dels quals es comenten en la novel·la, i, com ja s’ha apuntat, en certa manera, són fets autobiogràfics), i a través d’aquells despatxos passaren com a clients una sèrie de personatges que crec que descriuen ben bé tot un quadre sociològic d’aquell despatx, també el del seu propi que tindria anys després, en el qual Gonçal Castelló va passar gran part de la seua vida. En general, hi havia els clients ben situats dins de les coordenades del règim imperant i que sovintejaven el bufet de Pedrol. Un d’ells era el tinent coronel de carrabiners Ignacio Molina, encarregat de l’“abellidor” lloc de comandament del Campo de Gibraltar, i personatge que ix en les pàgines de la nostra novel·la en prou més d’una ocasió. Aquest personatge visitava habitualment donya Carmen Polo de Franco, i sempre que passava per Madrid portava a la caudilla la seua contribució de regals, en forma de foteses i llepolies angleses provinents de l’enyorada i sempre reivindicada plaça de Gibraltar, cosa que li donava una gran influencia a la Casa Civil del dictador per obtenir petits favors i estar al corrent de les xafarderies d’El Prado.

Aquell militar era també molt amic del germà, Ramon Polo, que el col·locà al consell de l’ISO. Un dia anà al despatx com a clienta una altra “donya”, Pilar Franco Bahamonde, germana del Caudillo. Aquesta senyora estava en una greu situació a causa de pertànyer a un consell d’administració d’una industria (cosa aquesta que havia esdevingut com una professió per una bona colla de manaires) que estava abocada a la fallida i, per consegüent, la senyora Pilar veuria el seu nom en dubte i pastura de l’escàndol. La papereta consistia en treure-la de l’embolic del jutjat on es tramitava la fallida. Pedrol Rius ho va aconseguir i, naturalment, per aquesta gestió no li cobrà ni un cèntim. Donya Pilar passà a ser així una habitual col·laboradora que ajudava en alguns negocis que passaven pel despatx, un dels quals era l’exportació i importació de cotó d’Egipte a traves del Consorci Cotoner resident a Barcelona. A les pàgines de la novel·la es retrata aquest ambient molt bé. Fet i fet, era una pràctica generalitzada entre tots els capitostos, jerarques i manaires del règim ocupar un lloc en les moltes societats anònimes de l’Estat. Aquests càrrecs ho eren, naturalment, amb un sou mensual i accions alliberades. Cada grup d’empreses tenia els seus arrimats del règim, que, és clar, figuraven en la llista dels consells d’administració. N’hi havia que participaven en molts (com ara?). D’aquesta manera, Pedrol Rius tenia fixats els seus, com per exemple els almiralls Bastarreche i Nieto Antúnez, Pilar Franco, el general Badia i altres de “categoria” semblant. Evidentment, tots aquests favors i tripijocs portarien a Pedrol Rius, anys després, el 1974, a ser el president del Consell General de l’Advocacia.

Tot plegat, repetisc: com ara? Aquesta rutina no es va perdre, ni s’ha perdut ara; en arribar la democràcia, continuà la mateixa tendència i el que ha canviat es el color polític dels consejeros. Tots pertanyen a un partit o un altre. Aquesta continuïtat va començar amb la gent d’Unión de Centro Democrático (UCD), d’Adolfo Súarez, i seguí més tard pel PSOE i el PP, tots ells espavilats homes i dones de la Transició i els anys que han seguit, fins ara, i amb alguna excepció per condemna dels fets i de les persones que ho han protagonitzat; pocs, molt pocs, encara, però.

La corrupció existeix per tot arreu, i ho constate ací. No se’n salva cap règim polític! És clar que les dictadures, i els seus successors que no “trenquen” del tot amb ells, i els estats que les abracen, són el millor camp de cultiu per fer florir i fructificar les corrupcions, aquestes perversions polítiques que beuen de totes les fonts. L’única diferència és que amb l’anomenada a bombo i plateret, “democràcia”, moltes vegades es descobreixen les immoralitats, i per allò que “la por guarda la vinya”, el parlament i les eleccions lliures son un suau fre de contenció. Segons la frase exculpatòria, o mig conformista, de Churchill, “la democràcia és el règim menys dolent de tots els coneguts” —una mena de sentència que ve a dir: deixeu creure al poble que es governa ell mateix, i es deixarà governar—, no ens hauria de deixar de recordar que ha de ser constantment revisada, criticada i millorada. Per a mi, si voleu, en permanent procés de “radicalització”: un sistema que prioritze la democràcia directa i la participativa davant la representativa; nous models de representants polítics, aliens a la seua professionalització; un accés equitatiu, objectiu i transparent a la informació per part de tota la ciutadania i, és clar, un model de societat “radicalment” diferent que genere recursos necessaris per a la participació comunitària i pública. Perquè, al cap i a la fi, la vertadera tragèdia de les democràcies modernes és que encara no han sabut realitzar la democràcia.

Ni en la història ni en la història política, res permaneix eternament ferm. I si la realitat ens diu que s’ha consolidat un fortíssim poder supranacional, no electiu, de caràcter tecnocràtic i financer que té, per exemple, en els organismes europeus els instruments per governar tota la comunitat; en poques paraules, una oligarquia fundada sobre els interessos de grans grups financers, que són el vertader poder, i que, amb un Parlament europeu (sense poder real, i on molts estan comprats per un bon grapat d’euros al mes), fan veure que a Europa no és completament antidemocràtica, això explica la conveniència de rebel·lar-nos davant tractes si més no humiliants. Quan les lleis són injustes, transgredir passa a ser una via èticament lícita. Ens referim a una desobediència meditada. Precisament aquella que fa de les persones éssers crítics, compromesos i més lliures. I això em fa dir, i amb açò acabe, que s’ha de saber resistir a la corrupció no solament abans de contemplar-la, sinó fins i tot abans de saber el que és.