Francesc de Paula Burguera. Una única obsessió: l'ofici de ser valencià

19 octubre 2015 01:00h
 
Francesc de Paula Burguera Escrivà va nàixer a Sueca el 1928, i ens ha deixat fa uns dies. De ben jove anà a estudiar econòmiques a Madrid, encara que al llarg dels anys estaria per Sueca temporades llargues ocupant-se dels negocis familiars. I hi ha fets i esdeveniments viscuts allí que m’agradaria remarcar en aquest escrit.

Durant els quatre anys que vaig estar preparant a fons les llargues memòries de l’advocat i escriptor Gonçal Castelló, i que es publicarien pel CEIC Alfons el Vell de Gandia el 2010, vaig tenir ocasió d’entrevistar-lo un parell de vegades, el 2007 i el 2008 —va ser dels primers que m’obriren moltes portes d’investigació i estudi en aquell treball, i posteriors—, i també compartir amb ell alguna conversa llarga, de les quals guarde bones reflexions i millor aprenentatge de la història cultural, social i política del nostre país, i dels noms, coneguts, i no tan coneguts, que l’han protagonitzat.

Francesc de Paula Burguera del llibre de Saó
 
Gonçal Castelló, després de la guerra del 36-39, va ser desterrat, després de quasi sis anys de presó a la Model de València a Madrid, on va fer d’advocat i procurador durant molts anys. Allí, a Madrid, una persona tan activa com ell, no tardaria en formar alguna tertúlia des de bon començament dels anys 50 amb excompanys comunistes valencians (i algun anarquista solt) com Vicent Vives Zaragoza, Eduardo Mangada Lahoz i Alfonso Tortosa Palau, tots ells, poc recordats o estudiats, però que alguns d’ells foren la base i les llances dels primers nuclis comunistes de la València dels anys 30.

I allí, pels anys 60, va conèixer a Francesc de Paula Burguera, i ens van constituir com una mena de cònsols o representants del País Valencià a Madrid; i, efectivament, ens van prendre la cosa seriosament. La seua dona i família, i també la de Castelló, amb Lola Gaos, restaven a casa del gandià sovint. En les memòries, Castelló recorda com gairebé tots els diumenges i dies de festa es veien al conegut Café Gijón del Paseo de Recoletos, a l’hora del vermut. La gent, amb els seus millors vestits, endiumenjada de vint-i-un botons, guiant la xicalla que caminava al davant, venien d’oir missa, passejant per l’ampla via, mentre ells, asseguts al voltant d’una taula al costat de la vitrina, veien passar la corrua de madrilenys i “conspiraven” i feien projectes de futur, a més de comentar els fets polítics de la setmana, tant dels que ocorrien al seu voltant més immediat, com dels que venien de València. A més, tractaren, i ho aconseguiren igualment, de connectar amb altres companys que estigueren també vivint a l’altiplà, uns exiliats com ells a la capital de l’Estat.

I la cosa és que Castelló va fundar, amb Paco Burguera, Josep Melià, Ricard Zamorano, Lluís Carandell, Joan Genovés, Julià i Jordi Garcia Candau i d’altres valencians, mallorquins o catalans, residents a la Villa y Corte, la Colla Tirant lo Blanc, una organització que feia sopars i organitzava tertúlies, defugia del folclorisme més provincià i enyoradís, i proclamaven als set vents de la capital de la meseta —, sense bramar, no cal oblidar que estem encara a les acaballes del franquisme i a la seu principal del règim— la nostra personalitat nacional diferenciada, a més de mirar de fer projectes polítics, divulgar la llengua catalana, i de donar suport a actes valencianistes i catalanistes, o difondre la realitat nacionalista valenciana i catalana.

Aquella colla era, doncs, constituïda per un grup de periodistes, de pintors, d’escriptors, d’actors, treballadors de la cultura, i de professionals liberals, amb representació de les Illes, del País Valencià o del Principat. I, lògicament, per aquest motiu es manifestaven com una mostra i imatge d’allò que aleshores començava a estar “de moda”, que no es discutia de cap manera entre tota l’oposició democràtica catalana al règim: per a ells, amb les matisacions pertinents, la real i històrica existència dels anomenats Països Catalans, dels quals Joan Fuster n’era un dels propagadors fonamentals.

 I fóra bo ara recordar que la cosa va nàixer a Valencia amb motiu de l’homenatge que el mes de juny de l’any 1968 varen retre a Joan Fuster una bona colla d’amics, encapçalats per Vicent Ventura, Francesc Burguera i Santiago Ninet, en desgreuge per la campanya bruta i indigna d’atacs personals i de descrèdit feta uns anys abans, i que menaren, entre altres, Almela i Vives i els elements feixistes valencians capitanejats pel “malvat” (com molt bé li agradava Castelló anomenar) Diego Sevilla Andrés, un personatge que es creuà diverses vegades en la vida de Castelló i que n’eixiria quasi sempre malparat. Vull dir, torturat i encarcerat. Aquesta fou una operació que d’una manera entusiasta fou orquestrada pel reaccionari diari local Las Provincias, dirigit pel periodista, ja traspassat, Jose Ombuena Antinolo, conegut des de sempre pel seu anticatalanisme. D’altra banda, com tothom sap, campanya d’un alt grau de crispació, desencadenada per la publicació del llibres El País Valenciano i Nosaltres, els valencians, les dues obres sorgides de la ploma de Fuster, i que finí amb la cremà de la falla, en la qual un ninot que representava Joan Fuster figurava en el cadafal erigit davant de l’Ajuntament de Valencia el 19 de marc de l’any 1963.

Aquest homenatge de desgreuge va consistir en una recollida d’uns milers de signatures d’adhesió a l’escriptor, de Madrid i dels Països Catalans; un acte amb discursos, celebrat amb la companyia d’un policia al teatre de l’Ateneu Mercantil, que donà tota classe de facilitats. En aquella època n’era president un home liberal i valencianista, Joaquim Maldonado Almenar. I com a colofó, un sopar a La Pepica, reunió que, com era lògic, també estava sota la vigilància policial. El ponci local franquista, un tal Antonio Rueda Malo, va prohibir els discursos al final de l’àpat. Els centenars d’assistents, espontàniament, però, en arribar les postres i el cafè, atès que no es podia parlar, varen treure els mocadors i els agitaren com es fa als ports quan salpa un vaixell en senyal d’acomiadament, cosa que s’esqueia forca, ja que l’al·ludit restaurant era un local situat a vora mar, a la platja del Cabanyal.

Al sopar varen venir des de Madrid, a més de Castelló, un dels organitzadors, Francesc de Paula Burguera, l’historiador i escriptor Ricard Blasco i el pintor Ricardo Zamorano. En el curs del mateix àpat projectaren celebrar a Madrid una sessió  privada de cine exhibint una pel·lícula que tenia Ricard Blasco, titulada El fava de Ramonet, un film rodat l’any 1932 i totalment parlat en valencià. Aquesta sessió de cine, però, se celebrà molt mes tard, el maig de 1969, en una sala privada d’un estudi de doblatge. Hi assistiren Manuel Vicent, Joan Fuster, Ricard Blasco, Miquel Veyrat, Josep Carles Clemente, Julia Garcia Candau, Ricardo Zamorano, Francesc de Paula Burguera, Josep Melià, Josep Antoni Bernabeu, Lluís Carandell, Joan Genovés, Maria Fernanda Romeu, Manuel Romeu, Vicent Ventura, Joan Mollà, Miguel Guzman i Goncal Castelló. Per cert, segons carta de Fuster a Joaquim Maluquer (Sueca, 17-V-69, n. 4), el viatge de Fuster a Madrid tenia com a objectiu també la publicació a l’espanyol del llibre Poetes, moriscos i capellans.

Es va passar la pel·lícula, un sainet valencià, potser una miqueta bròfec, produït per Lluiset Martí, el Pastisser (com el coneixien els més apropats en els cercles culturals i polítics a la València dels anys 30), un oncle de Garcia-Berlanga, film que va tenir després de l’estrena a Valencia, l’any 1932, un èxit espaterrant. El film no era ni millor ni pitjor que les pel·lícules que feien en castellà aquells anys a Madrid, però l’èxit era per l’idioma emprat. Després, com a final de la sessió, es va projectar un documental sobre el soterrament del novel·lista i polític Blasco Ibáñez de l’any 1933, en el qual es veia l’arribada a València del govern de la Generalitat Catalana al capdavant del qual anava l’Avi, Francesc Macià. I també, en finalitzar la sessió, se celebrà un sopar al restaurant La Criolla del carrer de Fuencarral i allí es va constituir formalment la Colla Tirant lo Blanc. S’acordà fer reunions periòdiques, i varen nomenar Castelló el Gran Manifasser, encarregat de cercar el restaurant i redactar les targetes de les convocatòries per a cada ocasió, plantejar temes de debat, etc. I igualment, s’acordà fabricar un taulellet, o siga, una rajola de Manises, amb la figura del cavaller Tirant, dibuix que va fer el pintor Zamorano. Vicent Ventura encomana el taulellet a una fabrica de ceràmica d’Onda (a la Plana Baixa).

Membres de la Colla Tirant lo Blanc, després d’assistir en els estudis de TVE a la projecció de la pel·lícula El fava de Ramonet, recuperada per Ricard Blasco. D’esquerra a dreta, asseguts en primera fila: Miguel Veyrat, Ricard Blasco, Joan Fuster, Manuel Vicent i Gonçal Castelló, «el Gran Manifasser» de la Colla. Asseguts a segona fila (d’esquerra a dreta també): Antoni Bernabeu, Josep Melià, Paco Burguera, Ricardo Zamorano, Julià Garcia Candau i Josep Carles Clemente. En peu (d’esquerra a dreta): Vicent Ventura, Joan Mollà, Manuel Romeu, Fernanda Romeu, César Alonso de los Ríos, Joan Genovés i Lluís Carandell. (1969). [Arxiu de Francesc de P. Burguera. Foto recuperada del llibre: Francesc de Paula Burguera. Un valencià de veritat, publicat a València per Saó el 2005].  
 
Taulell (o rajola de Manises) representatiu de la Colla Tirant lo Blanc. Fou dibuixat per Ricardo Zamorano. [Cessió i fotografia de Francesc de P. Burguera] 
 
Paral·lelament, mentre vivia i treballava a Madrid, és interessant ara subratllar alguns dels articles que va escriure Francesc de Paula Burguera en el diari Madrid, (i que foren traduïts després pel seu paisà suecà, l’escriptor Josep Palacios) perquè fou on, en part, anava des d’allí manifestant la singularitat valenciana i d’altres zones de l’Estat, per mirar de reconduir les polítiques centralistes que emanaven encara del règim. Vaig tenir l’ocasió, i també comentar-ho amb ell, de revisar aquella selecció en un llibre, que em va proporcionar l’historiador de Reus Xavier Ferré, de llegir-ne un bon grapat. Així, per exemple, en “Teoria del desenvolupament regional davant el centralisme”, Burguera diu: “la política de desenvolupament regional ha de basar-se tant en l’estructura econòmica de la regió com en les vocacions naturals de la mateixa”. En clau europeista, és bo remarcar els articles com:  “Santiago, ¡Abre España!”, o “El regionalismo no es separatista”. També, “Valencia es diferente”. Aquest ideari queda reflectit també en l’entrevista a Paco Burguera per José Carlos Clemente de l’any 1971. En la revista Els Quaderns de Gorg, n. 5, de 1974, i que aleshores dirigia i coordinava Gonçal Castelló —i que li publicaria el mateix any també, fora de la revisa el llibret De cara al país, una vegada que Gorg, de Senent, havia estat censurada—, explica el debat que hi havia també al voltant del fenomen incipient de la “regionalització”, que les noves lleis de Règim Local o del Pla de Desenvolupament General, i la Llei d’Educació contemplaven. Aquestes postures anticentralitzadores consideraven que la regionalització calia que contemplés “no solament els aspectes econòmics, sinó els cívics i polítics” (article “Regions i futurs”, d’Els Quaderns). Des d’aquestes pàgines, Burguera considerava “la necessitat de caminar cap a estructures supranacionals ha fet girar els ulls cap a aquesta entitat menor, la regió, com a nucli d’agrupació que faça possible l’acostament d l’home a una entitat político-administrativa més a la seua mesura i en la qual li siga fàcil veure’s integrat i sentir que la seua participació en aquella és efectiva (...)”.  

I de quan la transició a la democràcia, Burguera, al setanta-cinc, se’n va tornar a Sueca, al Perelló, per entrar des d’ací en política, amb UCD. I després, dit de passada, quan s’acabà allò, el vuitanta-dos, anant ell amb el Partit Nacionalista del País Valencià ens van fusionar amb l’Agrupament d’esquerres de Gustau Muñoz, Vicent Ventura i més, i feren la Unitat del Poble Valencià, on a les eleccions generals del vuitanta-dos es va presentar com a cap de llista. Recorde com Burguera, quan parlàvem d’açò, i repassant aquells apunts, em comenta: “darrere meu venia Jaume Lloret, del Partit comunista, suecà, com jo”. I tornava a dir-me: “comunista i suecà”...

A partir d’ací, Burguera es va fer corresponsal per al periòdic Noticias al dia, que portava Pèrez Benlloch. I també va començar a col·laborar amb l’Avui amb un article d’opinió molt llarg, en una columna titulada “La finestra”. Va estar així, vivint entre València, Madrid i Barcelona, atès que estava en el congrés i en el senat. Allí, en el Senat, de la seua relació amb els de Convergència i Unió, li demanaren que es fera  càrrec de la direcció de premsa del grup. I per això va passar a formar part d’aquest grup, primer al senat, i després també al congrés, amb Miquel Roca. 

D’aquelles converses amb F. Paula de Burguera, i amb açò vaig acabant, sempre em cridava l’atenció, potser com a ell, dels quefers i actuacions dels comunistes. Ell, que sempre n’havia conegut, i amb qui havia compartit moltes coses, sense pèls en la llengua, com Castelló, sempre ha pensat i em deia —i n’ha escrit en algun article sobre això—, que, nacionalment, els comunistes, la seua gran majoria, no apostaren clarament pel País Valencià, i per menar de construir una altra alternativa menys provinciana i lligada a l’Estat espanyol. Dir-se Partit Comunista i del País Valencià era com una broma mal pesada, segons Burguera.

Si repassem algun llibret o articles de Burguera, a més que ho contava en aquestes entrevistes que li vaig fer, deia que l’alliberament de classe passa per l’alliberament nacional. Era evident quina era la seua prioritat. Tenia algunes paraules curioses, o maneres d’explicar-ho peculiars. Si torne agafar els apunts d’aquelles entrevistes, era clar en els respostes: “Aquest país és un país mesocràtic. Al País Valencià no hi ha un moviment obrer, marxista... És clar que hi hagueren aquelles coses i aldarulls d’Alcoi en un moment donat, però no hi ha hagut ací base d’obrerisme industrial que és el que possibilitaria aquests moviment, també el marxisme. Per exemple, fixem-nos en la classe treballadora: un treballador del camp. I parle ara de la meua zona, de la Ribera. Eixe treballador que va al camp llogat (i pense en fa ara quaranta o cinquanta anys, perquè ara està més mecanitzada la cosa), i que està casat amb una xica o té un germà, o un cunyat, o el que siga, que tenen un trosset de terra, cinc o set fanecades, i llaura allò aliè, i també allò propi. Què passa amb això? Doncs que eixe treballador, a nivell local, amb els que eren els sindicats d’arrossers i d’altres es reunien, a l’hora de prendre decisions, entre treballadors i propietaris. Perquè en realitat, tots eren propietaris, de major o menor extensió de terreny, però tots propietaris. Clar, això és un món econòmic en el que no pot entrar el marxisme perquè això és una mesocràcia, on propietaris i treballadors estan molt units.”

I continuava. “I jo sóc a l’inrevés, totalment: abans de res jo sempre pose al País per davant. I és que les opcions polítiques que no siguen interclassistes no tenen res a fer en aquest entorn europeu! En aquest món europeu, els partits que guanyen poder i governen són interclassistes, uns més i altres menys segons siguen de dreta o d’esquerra.”

Al final de tot, Burguera, es resignava: “Total, que en aquelles resulta que jo era l’home de dretes quan jo només proposava coses que eren substancials per al país. No sé si eren prou bones per al Partit Comunista, però per al país sí que ho eren. O això creia. I jo m’he trobat, amb el primer partit que vaig fer, que va ser el Demòcrata Liberal, que entràrem a UCD. Per què vaig fer jo eixe partit? Doncs perquè jo volia un Partit Demòcrata Liberal del País Valencià, integrats en la federació de partits liberals de tot l’estat que liderava en aquell moment Garrigues. Per què vaig fer jo això? Perquè jo volia que la dreta tingués una opció valencianista. Després diuen que Burguera és de dretes, quan jo el que volia era una opció liberal, progressista, i això. Però en fi...”

Efectivament, quan des de l’esquerra nacionalista, els marxistes, se li acusava de ser de dretes, per la qual cosa es feia difícil, per no dir impossible, integrar-se en aquell PNV, Burguera contava que ell “sempre els recordava Gramsci (1891-1937) — l’estudiós de la història de la cultura o la història de la intel·lectualitat a través del materialisme històric, i que reivindicava la culturapopularnacional, tot junt perquè quede clar— i que si el coneixien i recordaven allò que ell deia: “en un moment de recuperació nacional, el bloc de classes és importantíssim”. En un epistolari publicat aquestes setmanes del sard, per edicions 1984, en una selecció i traducció de cartes  (del 1926 al 1933) d’Alba Dedeu, i que va dirigir Gramsci a la seua cunyada, Tatiana Schucht, li contava a aquesta que el seu concepte d’intel·lectualitat era molt més ampli del que es podria pensar i que no es limitava ni als grans intel·lectuals, ni a sectors concrets de pensament. Agudes observacions de Burguera, que no era precisament “marxista”. (I faig un parèntesi per destacar quina és la situació de la política de traduccions a la nostra llengua, si tenim en compte que des de les últimes publicacions, per Edicions 62, per a ser més concret, d’allà començaments dels 80, no se n’havia fet cap traducció més de les obres gramscianes).

I acabe del tot. Jo sempre he pensat que Francesc de Paula Burguera fou un personatge mal aprofitat, i que també va rebre el menyspreu del seu ideari i de certs valors personals i cívics seus, potser, dels més sòlids i dignes de molts homes i dones del nostre país. Vaig aprendre molt d’ell en aquelles hores. Però, sobretot, a més de coneixement, em feien i m’ensenyaven a pensar, malgrat les diferències que pogueren tenir. Quan el vaig convidar a la presentació de les memòries i acte d’homenatge al seu amic Gonçal Castelló, a Gandia, ja no tenia les forces i humor per assistir-hi. D’això en fa ara cinc anys. El seu substitut va ser Julià Garcia Candau, un altre membre de la Colla Tirant lo Blanc, un grup de gent compromesa i amb un talant cultural i cívic destacat, que se les feia com podia en un ambient mesetari centralista difícil de pair. 

Gonçal Castelló a la taula del dinar d’homenatge a Vicent Andrés Estellés per la concessió de la «Lletra d’Or». A la seua esquerra, Ferran Vicent Arche. I a la seua dreta: Eliseu Climent, M. Sanchis Guarner, la muller d’Estellés, Isabel Lorente, V. Andrés Estellés i Francesc de Paula Burguera. (1975). [Del llibre (fotobiografia): Manuel Sanchis Guarner. Retrats d’una vida, d’Alfons Llorenç, edició a cura de J. M. Borja i I. Mora i publicat el 1984, a Paterna (País Valencià)].
 
Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next