Creiem que paga la pena de tenir en compte que no en va el mite és al mateix temps engendrador del món i actua, al cap i a la fi, com a mitjà per a la descripció i l’autocomprensió o autoafirmació de l’ésser humà. En altres paraules, si voleu, des del punt vista social, per a un determinat grup humà, les funcions del mite es poden concretar, d’una banda, en una orientació comuna en els camins del món, o en la definició i la fonamentació de costums i autoritats; i, de l’altra, en la identitat col·lectiva cap enfora del grup i en la seva legitimació cap endins. El que sí que és inequívoc és que davant el “totalitarisme” o “imperialisme” de la realitat, per exemple, en el marc de la realitat valenciana (almenys, des del punt de vista de poble, de país), i la seua vulnerabilitat, l’ “ésser humà valencià” troba en les narracions mítiques d’alguns esdeveniments unes representacions (en sentit quasi teatral) que li permeten no precipitar-se en una mena de “pànic” de la història real col·lectiva, o en la situació precària en què s’ha manifestat o se’ns presenta en alguns moments. Relats excessius, barrocs?
Tenim al davant ara una novel·la de Francesc Mompó, El vol de l’esparver, publicada el 2012 per Voliana Edicions (el mateix any que es publicava Victus, una novel·la de ficció històrica d’Albert Sánchez Piñol, ambientada en la Guerra de Successió), i que ens situa entre finals del segle XVII i principis del segle XVIII. És a dir, a grans trets, en tot allò de l’última època austracista valenciana i els primers anys de l’època borbònica, guerra inclosa, i les accions de la monarquia per reduir l’autonomia dels territoris de la Corona d’Aragó. En efecte, ficats a dir, la contesa “internacional” va esdevenir aviat una mena de guerra civil peninsular, i, amb una cronologia diversa, va acabar convertint-se, ras i curt, en una guerra d’ocupació amb la participació dels diversos regnes de la Corona d’Aragó. O, també reflecteix aspectes més socials i econòmics, com la proliferació del bandolerisme arreu, i les reminiscències a les conseqüències de l’expulsió dels moriscos, i de les condicions en què quedaren alguns.
Ens movem, doncs, per un costat, entre el mite i la complexitat de la història i contar-la; en altres paraules, allò de les perspectives històriques segons qui les conta —al País Valencià, no cal anar més lluny, la politització de la història ha estat una evidència, i tant des del poder, com dels moviments “crítics”, han buscat en el calaix del passat elements legitimadors. I, d’una altra banda, entre un record emocional —quan no excitable— d’abans i durant la primera repressió setcentista i allò que vindria després, encara que contat de passada al final de l’obra, però que coneguem tots: la pèrdua dels furs i l’arribada, sobretot, de militars i administradors castellans; entre la mort política de l’antic Regne de València i l’assimilació al Regne de Castella; entre la pèrdua del dret civil i la castellanització oficial posterior a tots els efectes; i, en definitiva, com se sol dir, entre el final d’una història i el principi d’una altra. I aquesta idealització, cosa que també és comú i acceptat a hores d’ara, hauria de fer-nos (i que ja es fa) revisar algunes coses. Precisament, per desmitificar-ho, per a bé, o per a no tan bé.
Retrat de Carles II adorant la Sagrada Forma. El quadre fou pintat per Claudio Coello,
i est? al monestir de San Lorenzo de El Escorial.
Per exemple, com apuntava en el seu moment Joan Francesc Mira, o també si revisem estudis més recents, ens cal repassar la imatge que d’aquell Regne de València de finals de segle XVII —època bàsica on es desenvolupen la major part dels fets que es conten, i que omplen la major part de pàgines de la novel·la—, tenen molts encara: que era un país estancat i endarrerit, sense iniciatives o projectes propis, conformista i sense cap consciència política; vaja, una societat quasi rural al cent per cent, i mig feudal, antiga i ja en plena decadència. Fins i tot, apàtrida i privada de cap forma de patriotisme, i per tant disposada a acceptar qualsevol tipus de despersonalització, imposició o requeriment que vinguera de fora. El relat que tenim davant vol mostrar que no era tant pobra, trista o abatuda, i que, per tant, caldrà equilibrar més aquesta balança mig negativa.
De la mateixa manera que caldria examinar aquelles opinions tan interessades o poc fundades que manifesten coses com que aquells furs eren residus medievals, o que el nou règim Borbó i castellà era “modern”, “il·lustrat”, o més que avançat, o si la cosa de la guerra valenciana era un assumpte de quatre llauradors amb forques i atxes enlairades.
Per tant, és d’agrair que algú s’atrevisca a novel·lar-ho. I és que això de la novel·la “moderna” i “pròpia”, tant com l’entenem ara, al País Valencià, al cap i a la fi, és una cosa de fa quatre dies. I de tres dies si parlem d’allò que s’ha convingut en anomenar “novel·la històrica”. Almenys, fins la publicació de Crim de Germania, de Josep Lozano, quasi a final dels anys 70; per a ser exactes, el 1979.
I com a bona novel·la, la de Mompó, conté diferents històries paral·leles que la poden definir de diferents maneres. Joan-Carles Martí Casanova ja va fer en el seu moment una exquisida ressenya d’aquest llibre per a la revista digital de cultura Núvol, i en parlava. D’aquesta manera podríem parlar d’una novel·la amb diverses “novel·les” en el seu interior, gràcies al ventall generós que ofereix la prosa narrativa, i no cal dir la de ficció. Perquè l’obra de Mompó, plena de descripcions molt acurades, perfeccionistes, de vegades farcides de lirisme i altament subjectives, i de tots els tipus, en primer lloc, com hem apuntat, és “històrica”, i també, com assenyalava Martí Casanova, “patriòtica”, perquè no amaga tampoc la voluntat palesa de l’autor de voler explicar el passat per reivindicar un present. I qui conega un poc el pensament, el compromís i la trajectòria social, política i literària de l’autor de la Vall d’Albaida ho entendrà millor. Tampoc s’amaga. En una entrevista feta el 2013, en el mitjà digital susdit, Núvol, per a Mompó, la literatura és “la base de l’anima d’un poble” i l’escriptura ha de ser experimental, híbrida, polièdrica… Pensem que, al cap i a la fi, qualsevol llibre, a més de vehicular unes temàtiques o continguts concrets i certa forma d’expressió (una narració, com és el nostre cas, on allò dit i allò callat —potser, ficats a ficar el nas allà on, potser, no toca, falten més detalls novel·lats del que va ser la Segona Germania, la revolta de 1693—, s’encadena en la successió del text a través dels diferents capítols i mescla de relats i històries i personatges que ens presenten i que la caracteritza formalment) vol ser també, implícitament, un repte contra el pas del temps, i un desafiament contra l’oblit d’allò que aporta.
En aquell escrit esmentat de Joan C. Martí Casanova es plantejava una sèrie de preguntes de difícil resposta, que ballen entre què hi ha de realitat i de ficció en la novel·la de Mompó. Però sempre he pensat, i no sols en el món literari, que la diferència entre allò real i inventat és molt difícil de mesurar. Quan un escriu ja no hi ha res real, ja no hi ha objectivitat en absolut. Només de decidir què poses en el llibre i què no, ja entra el propi univers de l’autor. Fins i tot, m’atreveria a dir que tot el que fa un en escriure té un component autobiogràfic, perquè si no hi ha res que et moga de la teua pròpia vida i experiències, no es començaria cap pàgina. I cadascú, com en el cas que ens ocupa, té les seues regles particulars, com actuar, com reaccionar, com fer parlar als protagonistes o personatges de la seua novel·la, i el seu univers s’enriqueix així notablement.
I és també, és clar, una novel·la d’amor. I l’amor, malgrat el que sol afirmar-se, no és cec… La “principal” història d’amor del llibre de Mompó és una història autèntica, de vertadera estima. Com se sol dir, ara sí, les històries d’amor són les històries de veritat… I és que, quan les soledats es troben —en el món real i en la ficció— sovint esdevenen una companyia que serà un llaç per sempre, o quasi sempre. Si voleu, un existeix gràcies a la mirada de l’altre. Conviure i estimar-se, respectar-se i entendre’s, ser còmplices. Atracció, i també estima. Per això no és cec. I menys en la novel·la de Mompó. Perquè per enamorar-se cal seguir una estratègia d’implicació gradual, invertir temps i recursos, no evitar l’altre/a, demostrar accessibilitat i interès, buscar, coincidir, establir una relació i materialitzar-la en converses, riures, sensualitat (i molta voluptuositat), etc. Ficats a dir, hi ha gent que no pot enamorar-se perquè no vol arriscar; però també és cert que aquell que no vol, no s’enamora. Cadascú tria. Tot el contrari del protagonista del relat, l’Esparver, un apassionat en tots els sentits, com l’aire que respiren les lletres de les pàgines de la novel·la, però que pot anar de la tendresa a la crueltat al mateix temps que passem el plec de fulls plens de negre sobre blanc; mai més ben dit. Perquè darrere dels fets històrics, la sensibilitat d’algunes escenes i la ferotgia d’altres, amb la naturalesa per teatre, fan del llibre una novel·la d’extrems que conviuen en un mateix escenari: la lectura. I és que es trobem davant una novel·la amb retrats de personatges crus, sense miraments en l’artifici i en la creació; una recreació contra l’“infantilisme”, com matisava també Casanova en la seua ressenya. Comptat i debatut, en carn viva.
I en aquest sentit, i que ajuda molt a crear el marc de la idea que expressem, el text està construït amb un llenguatge i una precisió lèxica fronterera en l’obsessió. De vegades, un pensa que quan algú comença a escriure i somnia que vol ser escriptor cal llegir-se algun diccionari, de la primera a l’última pàgina. Però és que aquesta pràctica, amb un autor ja consagrat, com és Mompó, sembla que no l’ha oblidat. Perquè ens trobem amb un lèxic acurat, un vocabulari prominent i ric, abundós en adjectius, dialectal quan cal i adequat als anys i personatges del relat, i amb un intent de recuperar noms que en més d’un cas havíem deixat en el calaix de l’oblit, o d’un ús ja poc freqüent, o poc generalitzat: sisa (cisa, i d’ací, cisar: aplicar l’impost de la cisa, etc.), insaculació, iseta i isar; raucar (els budells); vagit (gemec); fru-fru (de fregar, frec, fregament); bujarra (prostituta); llardonada (blaüra); alarb (“cristià nou”, descendent dels moriscs que es quedaren), aüixar (ahuixar), etc. O les figures retòriques emprades: expressions col·loquials i frases fetes, metàfores, trencament de la sintaxi… Tot al servei dels propòsits de l’autor, que és qui mana. I malgrat això, és una obra oberta, que permet algunes interpretacions com tinga ganes de pensar o aventurar-se el lector.
Així que ens trobem davant unes pàgines on l’ullada que fa l’autor, amarrada a un període d’anys concret i no llarg, ens serveix per conèixer millor aquesta evolució de la societat valenciana, vista freqüentment com un autèntic fracàs i, ara, paradoxalment, amb una espurna d’esperança manifesta. No debades, estem davant un escriptor que aspira a millorar la realitat.
La cosa es que els llibres són com barricades de cultura. Els llibres, la cultura, són dels pocs espais de llibertat que ens queden. El que volen alguns és que cada cop siguem més incultes; per tant la cultura no interessa. I, en canvi, la cultura és també, moltes vegades, resistència. Com la llibertat de viure com un vol d’esparver: salvatge, astut, eficaç… Tots voldríem tenir una vida diferent, tots hem passat alguna etapa en la vida en què no podem superar un obstacle, i la situació ens cega, voldríem canviar de rumb. Encara que ens adonem que, potser, que està bé que ens haja passat això, i ens fa més grans i forts. És evident que en aquelles pàgines s’esbrinen algunes de les arrels del romanticisme en el present: atrevir-se a saber, per trobar un registre de dignitat en un avui que li falta molt d’això. Ficats a estirar, un antitractat del decòrum, un xic antiacadèmic, i mig anàrquic.
Però és un caos ordenat enmig d’una intensa emoció. Un intens diàleg, com una escena llarga de prou més de tres-centes pàgines, que permet parlar amb el públic. Una caixa de mil sensacions, que busca la calidesa en la quietud trasbalsada, amb un discurs de vegades ansiós que pot arribar a ser tot allò menys bucòlic. I és que la passió s’incrusta al llenguatge en el llibre (que és on esdevé l’experiència poètica, artística, d’escriptura). Dit d’una altra manera, com en la seua poesia, la de Mompó, el llenguatge és matèria primera per a una subversió lingüística, estètica i moral que esdevé constitutiva gairebé per defecte.
La realitat és que, i anem acabant, en primer lloc, ens trobem davant un llibre exigent, a la vegada que repta i fa trempar, que atrapa l’atenció i obre la porta a l’interès i el gaudi fins els últims batecs. Una obra que, de segur, madurarà amb nous lectors i crítics, i que fa i farà front a problemàtiques universals, com ho són el domini d’uns per altres (el poder), la violència i la destrucció, la pèrdua de drets (individuals i col·lectius), la injustícia, l’amor i el desamor, entre d’altres. I en segon lloc, la novel·la de Mompó té una importància per a la nostra història com a nació i com a literatura. Aquestes pàgines, insistim, mostra una època fonamental per als valencians, a qui ens recorda les oportunitats malaguanyades d’un poble que encara avui es mostra freqüentment mancat de referents col·lectius.
Potser és aquesta realitat la que ha fet que Mompó optara per aquesta pràctica d’escriptura en forma de narrativa històrica. Ara bé, potser, en aquestes ficcions la història no seria un objectiu per se, sinó un pretext per recuperar la nostra memòria tot i conformant elements del nostre imaginari col·lectiu, això sí, enfocat vers uns paràmetres molt definits. De totes maneres, com a novel·la històrica, la interpretació d’aquells fets de la història de fa més de tres-cents anys mereixen encara una revisió a fons, que s’ocupe també de desfer de les confusions i simplificacions que s’hi ha anat acumulant al llarg del temps, no tan sols les d’origen “romàntic”, sinó també aquelles altres d’aparenca molt més racional.
I per acabar, i reprenent l’inici de l’escrit, pensem que, potser, no es tracta de posar per posar nous herois, o capficar-se en la recerca de nous mites (individuals o col·lectius) en segons quines èpoques de la nostra història (també la novel·lada). Aquesta via ja ha estat oberta… I ja no és sempre segura… El mite, com totes les creacions humanes, es troba lligada a l’ambigüitat i la contextualització, i l’excusa de l’absolutisme de la realitat no ens ha de servir com si res. Com algú ha dit, ara mateix ens trobem acarats amb un procés unilateral de “romantització” banal i bastant generalitzat, les conseqüències del qual poden ser nefastes, i, certament, ho seran si aquest nou romanticisme no es troba críticament contraposat a una nova il·lustració, a la llibertat de creació i a una nova cultura. I això, ras i curt, és una tasca, també la novel·lada o escrita, cultural i de transformació social.
