Reflexionar

Als estius sòlc llegir llibres que ja havia llegit anys en darrere perque sempre hi trobes alguna cosa nova, o moltes, que et sorprenen o les pots validar amb la perspectiva del temps passat. Regirant per les prestatgeries em viguè a la mà un del meu estimat i admirat Alfons Cucó: País i Estat, la qüestió valenciana. Malgrat tindre més de vint anys m’ha semblat fresc, una reflexió documentada i precisa sobre la realitat valenciana vista des de principis del segle XIX fins ací. I dic fins ací perque, malgrat haver estat escrit fa més de dues décades, demostra com els valencians s’havem negat sistemàticament a reflexionar sobre nosaltres matèix i hem perdut el temps en debats estèrils inventats per a que no anarem al grà i ens revolcarem a la palla. I ahí estem.

Ens cal reflexionar com a poble, no com a residents a un lloc determinat, reflexionar com hereus d’un particular passat i reflexionar sobre quin futur volem i això sols ho podem fer amb el cap, és a dir, amb trellat.

Mai no hem tingut un projecte com a poble, un projecte que estiguera per damunt de les opinions personals, un projecte debatut entre valencians per als valencians sense injerències forànies, per a tindre alguna cosa que d’alguna manera fora indiscutible per a tots nosaltres perque està per damunt de tot. Però per a poder fer-ho cal sentir-se sobrià, és a dir, sentir que no hi ha cap altre que ens puga negar el que nosaltres decidim per a nosaltres.

Com a poble mai no hem aspirat a res, sempre han estat uns altres els qui en nom d’un estat fet per a ells ens han obligat a interpretar un guió que escribien pensant en ells: hem estat pura mercadería de canvi: Compromís de Casp, Tractat d’Utrech, Franquisme, Pactes de la Moncloa, Constitució de 1978…. El “A los valencianos los tenemos por más muelles” encara està vigent.

Llegir a Cucó és una invitació a la reflexió. Si ens convidaren a reflexionar de debò a 1962 amb Nosaltres, els valencians, de Fuster, calia que no s’haverem detingut i progressar en el debat. Ho teniem tot a l’abast per a fer-ho: Ernest Lluch, Vicent Soler, Sanchis Guarner, Joan F. Mira, Miquel Batllori, Francesc de P. Burguera, Josep V. Marqués, Damià Mollà, Eduard Mira, Vicent Flor i tants altres ens ho posaven amb safata, però mai no ho hem fet i, en conseqüencia, no tenim projecte propi i som arrossegats pels qui sí el tenen però contra nosaltres, els valencians. Ens creguem braus i hi ha que vore per on ens fan passar amb un drap. Vists des de fora deguem donar llàstima.

La joventut vol canvis i molts altres també els volem, però cal ordrenar les idees i beure de les fonts on brollen , perque els desitjos no són idees: el desitg és la utopia, les idees són l’estratetgia per arribar a aquella, per tant, cal enfortir el pensament com a poble amb idees, idees que ens regalen qui les tenen, per a dissenyar-se uná ruta i poder un dia arribar a ser qui volem ser, nosaltres, els valencians.

No vullc escoltar més: vullc ser federal, vullc ser independent, vull quedar-me com estic…vullc escoltar com fer-ho.