Quan el dia 8 de setembre vèia a Algemesí com a la plaça, plena de gom a gom, la gent aplaudia i plorava emocionada en vore aixecar-se els castells de les Muixerangues al sò del que havia d’haver estat, per dret, l’himne de tots els valencians i valencianes, amb la imatge rematadora dels cims d’un xiquet o xiqueta alçant la mà, símbol innequívoc del futur, contagiat, pensí: ¡Sóm un poble, sóm un poble!
I és que, més que les institucions que havien d’haver estat les garants de la nostra identitat com a poble, és el propi poble el qui mitjançant la cel·lebració, la conservació i l’actualització de les seues tradicions més arrelades, reforçant-les amb la seua parcicipació, practicant i intervenint als seus càntics, dances, vestits, interpretacions i recreacions històriques, qui manisfesta el seu desitg identitari, la seua ànsia de viure i perviure com a poble i de ser reconegut amb les seus característiques específiques per tots els demés pobles i com l’atzaneta de la Muixeranga, alçant la mà cap el cel, dir-li al món: ¡Ací estic jo!
És difícil trovar una festa, un poble, que com Algemesí, represente tan visualment l’esència i l’amor a allò que li és propi i, alhora, ho llance a tot el món amb un acte de reafirmació i d’orgull de ser qui s’és. Any darrere any, eixa perla de la Ribera, ens recorda que amb treball i estima pel que és nostre es poden aconseguir moltes metes, que recolçant-se els uns amb els altres, el valencians i valencianes podem pujar molt amunt i que les nostres tradicions són l’adhesiu que ens fa més forts i que a cada nota de la dolçaina i a cada toc del tabal, podem pujar un graó més.
Gran lliçò i gran empenta ens dona Algemesí cada any a la cel·lebració de les seues festes majors. Metàfora del que hem de ser el País Valencià, recordatori del que hem sigut i reafirmació del que volem ser i que, malgrat alguns traïdors, som: ¡Un poble!
