Volent fer realitat les idees de Pi i Margall, el dia 14 d’abril de 1931, el president de la Generalitat de Catalunya Francesc Macià, proclamà la República Federal Catalana dins la República Espanyola.

Allò significava conjugar dos tipus de soberania: La de l’Estat (en allò que afectava el conjunt de les federacions) i la Particular o nacional (en allò que afectava a cada marc territorial). La II República no ho entengué i els problemes Govern Central-Catalunya es succeïren. La Constitució de 1978 volgué arreglar el problema amb el “cafè per a tots”, amb un resultat més que discutible i res definitiu, i a la vista està.

El problema, al meu entendre, és que Madrid consent que les autonomies assumesquen quantes competències estiguen als seus estatuts sempre i quant siga allí on tinguen l’última paraula sobre aquells i aquelles, és a dir: Autonomia sí, però controlada, la qual cosa és ja una contradicció semàntica en sí mateix.

La transformació de l’estructura d’Espanya, sempre ha estat a debat però no sembla puga tindre solució a curt termini tant en quant, el poder central estiga alternativament en mans de dos partits, PP i PSOE que, en el fons, compartixen la vella idea centralista d’estat borbònica, encara que, això sí, hi hagen matissos importants de forma entre l’un i l’altre.

Que el Partit Popular no es va a moure ni un pèl d’on està, és sabut, ¡fins i tot pensa que ja s’ha anat demesiat lluny! així és que no cal esperar res d’ell, però, i del PSOE?….ja vorem, però tampoc que ningú no espere que a l’anunciada conferència d’octubre vaja a eixir cap Moises baixant del Sinaí amb unes normes revolucionàries, com a molt el de sempre: canviar per a que res no canvie.

Per això, el PSPV ha de marcar diferències amb el PSOE i traçar la seua ruta a seguir pròpia, crear, com deia Joan Fuster, entre altres, una via valenciana, independent en allò que afecta el País Valencià del que puguen pensar o dir al carrer Ferraz de Madrid, perquè si no és així, el PSPV seguirà arrossegant eixe sucursalisme endèmic que patèixen els polítics valencians d’ençà el Compromís de Casp i, a més a més, al seu cas, per a governar la Generalitat sempre necessitarà l’ajut de partits que, per ells matèix, ni en somnis poden pensar en arribar a governar i el condicionaran de forma, que ara per ara, és imprevissible.

Per a ser gran hi ha que pensar en gran i pensar en gran pel PSPV és pensar en el País Valencià com a únic marc de referència política i pendre les decisions que millor convinguen als valencians/es, sense considerar prèviament si a Madrid agraden o no. Això no significa que els/les socialistes valencians es desentenguen del que passa Contreres enllà, no, això significa que hi tenen que tindre sempre present que el PSPV ha d’estar al servei dels valencians i valencianes, no més, i que la solidaritat i i les relacions externes, s’han de moure a un pla distint al de la via valenciana.

A continuació, vos transcric l’inici d’un article de Fuster publicat a la revista Serra d’Or a juny de 1968 amb el títol: Un País sense política: De fet, si ens preguntàvem quants i quins polítics importants ha produït el País Valencià en els últims cent anys, la resposta seria més aviat difícil. És clar que podríem evocar el nom de mitja dotzena, d’una dotzena de personatges que a Madrid ocuparen càrrecs de ministre i fins i tot de president del Govern. Però això no resultaria massa convincent: en primer lloc, perquè aquests senyors han passat a l’oblit, sense pena ni glòria, exactament com van passar pel poder; i en segon terme, perquè tampoc no van actuar mai, ni a Madrid ni a València, amb propòsits vinculats de manera específica a la realitat valenciana.

Doncs això és el que tenim fins ara: mediocritat i sucursalisme, i si no hi ha via valenciana, mai no eixirem de l’atzucac on ens han posat els qui criden a Madrid cada dia abans d’eixir de casa, i esta, cal fer-la des de l’esquerra, perquè com deia el citat autor: El País Valencià, serà d’esquerres o no serà. Així és que: més PSPV i menys PSOE.

Comparteix

Icona de pantalla completa