La revista Saó, a octubre de 1983 afirmava a un article titolat “nous camins”: Cal que les noves generacions sumen llurs esforços i llurs mentalitats a les que des de fa anys esmercen el millor del seu ofici en la construcció del nostre País i que entre tots aconseguim més llum per a caminar entre les tenebres que ens paren dia a dia des d’opcions polítiques que tenen, no ens enganyem, objectius diferents, antagònics, i que malden, fins a reeixement, perquè els seus objectius puguen ocultar els nostres. Ens cal modernitat i eficàcia, i ens cal ja. O dit en altres paraules: necessitem noves vies per a un mateix destí.
El valencianisme, com ontologia, més que un programa intel·lectual, ha de complir una funció social, és a dir, ha de ser útil a la societat valenciana i, a més a més, de forma immediata per a què, a curt termini, es comprove la seua eficàcia perquè si no és així, esta societat el refusarà per eteri o teòric. El sentimentalisme ací, també ha de ser utilitarista, no es pot quedar en pur lirisme.
Pot ser, inicialment, el valencianisme útil, s’hauria de nodrir d’aquelles reivindicacions què ens afecten a tots: La cultura, la sanitat, l’economia, l’educació, la universitat, la investigació, el transport, els mitjans de comunicació, els serveis socials, les institucions públiques, i un llarg etc. on seria fàcil trobar molts punts d’encontre entre valencians/nes donat què està a l’ànim de tots defensar-ho o reclamar-ho, llevat, clar està i això sempre ho tindrem ahí, de l’extrema dreta que mai ni s’acostarà perquè ells van per altre camí cap altres objectius. A continuació, vindria una segona etapa on entrarien les qüestions diríem, de més pes: La identitat del poble valencià, les relacions interculturals amb l’àrea lingüística comuna, les relacions interinstitucionals, la possibilitat de federar-se amb altres territoris amb tot en el què allò legalment implica, les relacions i “status” internacionals… i, el tercer pas, ja em sembla, al menys a mi, que l’haurien de donar les pròximes generacions perquè a mi no m’arriba la imaginació per a pensar que pot passar dins de vint o trenta anys, malgrat això, una cosa tinc clara, que de no donar passos endavant, passat eixe temps, estarem on estem ara.
Humilment, no crec hi haja un altre camí. L’etern dualisme valencià no es pot superar esperant que els d’una banda derrote l’altra i què aquella accepte, sense més, les tesis dels guanyadors. Això és impossible i cal ser conscients. El famós final dels rosaris de l’aurora acabà quan les dues bandes que el protagonitzaven a la ciutat de València, blasquistes i sorianistes, desaparegueren de l’escena social, i a més a més, desaparegueren sense deixar rastre.
Està clar que alguns sols existixen, en funció de l’existència simultània d’un antagonista, de tal forma, que si este desapareix aquells no tenen sentit de ser: El seu protagonisme és d’etern rival, i encara que això sone a èpic sols es queda amb això. Hem de tornar a l’esperit que teníem els valencians abans de 1977 i què es manifestà el 9 d’octubre d’aquell any a la ciutat de València. Al crit de: Llibertat, amnistia i estatut d’autonomia isquérem centenars de mils de valencians i valencianes al carrer sense importar-nos si qui portava una bandera diferent a la nostra era més o menys reivindicatiu que nosaltres perquè la seua presència evidenciava que ho era i ens era prou. Ara no, ara cal agafar-ho amb paper de fumar i això ens mata, ens minimitza.
Mai no en serem prou per a reivindicar les coses bàsiques per a nosaltres, com a poble, per això cal eixamplar el front. A mi em dona enveja vore els catalans com caminen junts, sense mirar si el del costat porta una simple senyera quatribarrada, o si esta du una estrela sobre fons groc o triangle blau, perquè l’important és el què es demana, reclama o exigeix i això ho tenen clar. Ací “ells”, han aconseguit que això què va ser un dia ara no puga ser. No recorde cap estratetgia política al País Valencià amb més èxit que eixa i de la què altre dia parlarem. “Quan uns cremen la bandera dels altres acaben sempre cremant un poc de la seua”. I els valencians/es, no hem estat llestos en això i hem entrat a la capa amb una bravura llastimosa.
Està clar que hi han coses que per simple salut mental no són assumibles ni poden ser-ho, però també hi han altres què pertanyen a un espai comú i que cal adobar, fer-les habitables pel comú dels valencians/nes, perquè sols així, farem del valencianisme una qüestió ontològica, que ens ha de superar i sobre la qual cosa no hi haurà discussió possible i què per fi, acabarà amb els rosaris de l’aurora.
