El desig que tenim de canvi no ens pot sostraure de la realitat, lligar el PSPV-PSOE, BLOC-COMPROMÍS i EUPV no és tasca senzilla quan hi han hagut tantes desqualificacions, sobre tot, cap el qui més pesava, sense tindre en compte que açò podia ocòrrer algun dia i que podria passar factura. No es tracta ara i ací de dirimir qui tenia raó o no o qui en tenia més o en tenia menys, es tracta de ser conscients que els partits no són unes lletres o uns símbols sinó persones físiques que senten i que defensant una idea han estat ridiculitzades pels qui no la compartixen, la qual cosa val per a tots.
Però això no ho és tot. Els pobles, al País Valencià, sobre tot a la zona costanera, estan molt junts els uns dels altres i, malgrat això, sembla que políticament estan separats per milers de kilómetres i, a més a més, pertanyen a diferents cultures i creences. L’ajuntament d’un poble i el del veí, fins i tot governats pel mateix partit, rara vegada tenen similituds i ja no diré res del governat per un partit diferent ni molt menys dels governats per coalicions vàries perque ahí, de segur ens pedriem en unes barreges que poc tenen a vore amb la lògica política i sí molt amb qüestions personals.
Amb este panorama, no és fàcil crear una coalició estable per a governar la Generalitat. Una per eixir-se’n del pas no diria jo que no, però fer-la estable és un altra cosa perque, si no es sap formar i mantindre una determinada coherència municipal, es va a poder formar i mantindre per a una institució tan enorme com és la Generalitat? No ho sé. Caldria superar primer este estadi per a que no es done més la paradoxa de vore rivalitzar dos o tres partits a un ajuntament quan governen junts la Generalitat. O acabem amb l’aldeanisme i les polítiques de campanar o el pas següent serà un calvari d’incoherències.
Res m’agradaria més que equivocar-me, però com que ací som poc donats a aprendre dels errors aliens sovint pensem: això no em passarà a mi. No, això i més. L’exemple del fracàs del tripartit català ens hauria de servir de lliçó, al menys, per a saber el que no es deu fer, perque un govern de coalició no és l’oportunitat de marcar diferències des del poder amb els altres partits del mateix govern i demostrar així qui la tira més llarga. És l’oportunitat de demostrar qui té més trellat a l’hora de prendre decisions, i eixa és la qüestió que no altra.
Quan es fracasa, tot hom s’amaga i tira la culpa als altres del fracàs, perque tampoc no som gens donats a les autocrítiques: Jo? jo de què? ¡Aquell, aquell! i així no podem avançar. Els qui hem jugat a futbol o a qualsevol altre esport d’equip sabem que, més important que saber que has de fer és saber el que no has de fer i corregir els errors haguts per a no repetir-los. Un gol contrari normalment ve precedit per un error propi, i eixa és la filosofia que s’ha de tindre per a poder superar els rivals i corregir els propis errors. Pensar que es pot eixir al camp de joc i que ja està tot fet és la garantia més segura de que et van a golejar. Per tant, cal mirar en que han fallat els perdedors per a no ser-ne un altre.
El poble valencià té dret a il·lusionar-se en un canvi possible, els polítics que ho poden fer, donat el cas, no en tenen de fallar. L’esquerra sempre ha tingut persones més preparades i més generoses que no la dreta i el món ha canviat molt des de que el PSPV-PSOE deixà el govern de la Generalitat. No seria de rebut que no es tinguera en compte eixa realitat per part de qui li corresponga, perque és una realitat infinitament més complexa que aleshores i que requerix gran capacitat de síntesi si no es vol caure en un dogmatisme pedestre i estèril i tant en el PSPV-PSOE com en el BLOC-COMPROMÍS i en EUPV hi han vims suficients per a fer cistelles on capiem tots els progressistes. Ara són les militàncies, els simpatitzants i els electors de cada partit qui han d’estar alertes per a que els processos interns siguen el suficientment participatius com per a que no es puga colar cap oportunista que ho malbarate tot perque, al capdavall, son ells els qui ho enfonsen sempre.
Així és que: Tot es possible, però tot està encara per fer i cal començar ¡ja!
