No em detindré a fer una valoració sobre si tots eixos morts i mortes mereixien o no la beatificació, entre altres coses, perquè ni conec els casos particulars ni sóc qui per a fer-ho però es suposa que els beatifiquen perquè moriren pel fet de ser religiosos i a l’església catòlica li sembla que això ja és raó suficient per a distingir-los, i ahí em quede. Ho respecte i punt.
El dia anterior, el 12, el coronel en cap de la Comandància de la Guàrdia Civil a València condecorà uns sixanta guàrdies civils i s’honorà els seus caiguts en acte de servei. Tampoc no conec els mèrits d’uns i altres que els feren ser dignes de tals distincions, encara que també supose que ho reberen per ser guàrdies civils i que per al cos això també li és raó suficient, i sense valorar res més, també me quede ahí. Ho respecte i punt.
De tots dos actes es pot deduir, com a norma general, que cada grup o qualsevullga entitat on els seus membres formen un col·lectiu sotmés a unes normes ètiques específiques intenta posar en valor els mèrits individuals d’algú o alguns dels seus membres perque així es justifica el conjunt i la seua raó d’existir.
Podríem afirmar que açò és una praxi endogàmica i/o corporativista molt estesa i comuna a totes les organitzacions que necesiten la simpatia social per a justificar-se, però tampoc no seré jo qui ara i ací encete un debat al respecte. És així i punt encara que això no ho compartisc. Per a mi el mèrit sempre és individual, o col·lectiu si han participat tots, però mai no a l’inrevés.
Si com a norma general, admetem que la mort de persones honorables en circumstàncies violentes es produïx per pertànyer a un grup determinat, el clero en este cas, i això ja és motiu suficient per a beatificar-les, hauríem d’admetre també que qualsevol persona que ostentara el mateix nivell moral i morta en circumstàncies similars, també és digna dels honors donats a aquells, perquè sinó, què s’estaria honorant? la pertinença al col·lectiu no més? O com deia abans, la pertinença és el mèrit? Si tots i totes som fills i filles de Déu, qui és l’església catòlica per a fer distincions en funció de l’afiliació o pertinença a un grup o altre, li siga afí o no, si el mèrit moral i ètic és el matèix?
També seria interessant que l’església catòlica ens explicara perquè una bala republicana pot donar el passaport a la beatificació i una bala franquista no, disparades contra persones de la mateixa actitud moral i ètica però de diferent opinió política. Aleshores, on situa l’església la diferència? en l’hàbit? en la sotana? Si fora així, seria cert que el vestit fa el mèrit que no l’actitud, la qual cosa seria un disbarat moral absolut.
Personalment pense que l’humanisme, i més si es du fins a les últimes conseqüències, no entén d’uniformes ni robes talars i qualsevol forma de manifestar-lo és igual de digna i, per tant, mereix el mateix reconeixement públic.
A l’evangeli, els samaritans no tenien bona fama però malgrat això, alaba l’actitud d’un d’ells perquè ajudà un necessitat sense reparar a qui ho feia. ¡Eixe és el missatge i la resposta moral correcta!: Fes bé sense mirar a qui. Aleshores, perquè l’església catòlica sí que mira a qui honora? Si tractara a tots per igual posant els fets morals per damunt de la pertinença o no a un col·lectiu determinat, acreditaria la seua doctrina i la convertiria en universal, com pretén, però un criteri o un raonament sols pot adquirir caràcter d’universal si no té excepcions,perque si en té alguna, podrà ser més o menys majoritari, però mai no universal.
El del diumenge, segons el cardenal Amato, “era la festa del perdó” però no digué qui havia de perdonar a qui i perdé l’ocasió de dir-los als qui tenia allí davant d’ell, que perdonaren als qui encara estan soterrats a les cunetes, als descampats i a les fosses comunes i permeteren als seus familiars donar-los una sepultura digna. Si per a l’església, en teoria, tots són fills de Déu, ací ella alçà un mur d’ignomínia i ella és la primera que obvià el perdó que predica continuant marginant als altres fills de Déu.
