El pati de butaques era de gom a gom i semblava que tots ens coneixíem des de feia molt de temps i, encara que fóra des de lluny, uns intentaven comunicar-se amb altres, de banda a banda, amb gests i crits llançats a l’aire més per l’emoció que per altra cosa: ¡Estem ací! Els flaixos de les càmeres de fotografiar rellampegaven volent immortalitzar aquell esdeveniment perque tots el sabíem ja irrepetible.
Quan AL TALL isqué a l’escenari pensí que si aquell indret no s’enfonsava ara ja no s’enfonsaria mai més. Tots s’aixecarem dels seients quan Vicent Torrent saludà i un allau d’afecte el colpejà sonórament. Ell i tot el grup foren arrossegats per l’onada d’estima i reconeixement que inundava el recinte com una bassa d’aigua bullint. Tot hom desfogà eixe primer encontre de la nit i quan poc a poc amainà el temporal, Vicent pogué parlar-li a un silenci dens i respectuós on no s’escoltava ni respirar.
Introduí el significat d’aquell acte, l’últim, el del comiat: Tot el que té un principi té un final, digué. Era el més trist però també el més alliberador de tantes càrregues feixugues després de tants anys de brega. Després vingué l’actuació i els clams generals que repetien com a canonades: ¡PAÍS VALENCIÀ! ¡PAÍS VALENCIÀ! i ¡IN-DE-PEN-DÈN-CIA! i, com no, el reconeixement a Catalunya pel dret a decidir el seu futur, l’agraïda pel seu suport als moments difícils del camí i el record de germanor amb els Països Catalans i a Acció Cultural del País Valencià.
El Cant dels Maulets i A Miquel Grau foren escoltats amb el públic en peu, uns amb el puny a l’aire, altres amb el braç en alt estenent els quatre dits reivindicatius i tots amb el nus a la gola. El silenci era tan dens i l’emoció tan forta que el cor bategava com els cascs d’un cavall al galop perque era allí on estaven estos ja himnes. ¡Vergonya cavallers vergonya! semblà una agafada al pit amb les mans nucoses dels homes del camp als qui fan d’este País una cova de lladres. ¡Lladres que entreu per Almansa…! i entre cançò i cançò, vingueren les reflexions, els records, l’encoratjament a seguir, les queixes pels oblits i la desídia i també la crida a la lluita i a l’esperança en un futur millor que ha se ser nostre i que és possible, i la festa, perque AL TALL ens ha fet pensar, sí, però també ens ha fet ballar, cantar i divertir-nos: La cançò de la llum o el liberanos domine refrescren l’ambient i la jota de Jaume I ens feu vibrar com sempre.
S’acomiadaren, però mai no els oblidarem perque han estat i estaran la consciència del poble valencià que, com deia Estellés, és el que val, la consciència d’un poble que encara que trencat i arrossegat per la pols de la misèria de molts, sempre tindrà algú que li diga: ¡Lluita! ¡Lluita! com de forma tan sentida i meravellosa ens ho ha dit AL TALL.
