La gent que estem pel canvi polític i moral no podem ni deguem escenificar actes on cadascú vaja a buscar el seu protagonisme particular, el seu minut de glòria perque, ara més que mai, cal demostrar-li al poble que des del progressisme sí que hi ha un projecte de País.
Si EUPV està debatent com i quan es repartix la representació de cada grup que la forma, si el BLOC-COMPROMÍS es debat en com elegir i a qui pel seu lideratge, si el PSPV-PSOE està en debat permanent sobre primàries o com instrumentalitzar la democràcia interna, això són coses que, portes enllà de les seues seus, als valencians i valencianes poc o gens els interessa. La muntanya de problemes que la nostra societat té fan ridículs estos debats, però no hi ha cosa que feme més a la dreta i que li done més arguments demagògics que estes qüestions internes dels partits d’esquerra, als que precísament per ser d’esquerres, no volen renunciar, i fan bé, però ho han de fer sense oblidar l’altre, que és el principal. Com que ells estan a l’era digital, tot el referent a la democràcia interna dels partits els sembla antiquat.
Però, com deia a l’altre dia, hi ha qui preferix ser cap de ratolí a cua de lleó i això li pot: tot hom vol clavar el seu penó el més alt possible creient que és el símbol de la seua fermesa ideològica quan, pense jo, que el que cal és la flexibilitat del raonament lúcid més que les postures heroiques, ser jonc, com cantava aquell.
Els grans estrategues de la història s’han distingit precisament per la seua facultat de saber sumar davant l’enemic, fins i tot, fent concessions, perque de no ser així sabien que la derrota la tenien assegurada. Els partits polítics valencians (i els no valencians) haurien d’aprendre d’estos perque això sí que li dóna autèntica paüra a la dreta perque sap que, en eixe cas, ho tindria tot perdut i tant és així, que ja passeja els fantasmes del bipartit, tripartit, pentapartit o qualsevol paraula similar que ensurte la gent del carrer com si foren hecatombes apocalíptiques.
La dreta, a èpoques de crisi, sempre demana unitat, grans pactes d’estat i demés per sortir-se’n, no més cal escoltar dia sí i dia també a la patronal demanant l’harakiri de l’estat del benestar per a poder progeressar (ells, clar), però quan els grans pactes pot fer-los l’esquerra i en solitari el cos li se descompon i vaticina el caos final a ritme dels seus timbals mediàtics.
Si el proper dia 27 d’octubre fórem capaços d’aplegar-nos tots els qui no som com ells al Puig per anar més enllà de la joia festera, que també, a la dreta li donàvem el síncope del segle, però per a que això es produïsca cal tindre un sentit de govern per damunt de qualsevol plantejament ideològic que ho impedisca, per noble i sentit que siga, perque eixe és el preu per enviar fora de les institucions valencianes a esta màfia. Els bons sentiments ni es canvien ni es tenen perque canviar, les estratetgies sí.
Estic totalment convençut que a l’esquerra hi ha prou trellat per assumir esta realitat. Hi han denominadors comuns el suficientment amplis com per aconseguir-ho. Fer un País Valencià obert, solidari, dinàmic i més just en la redistribució de la riquesa està al nostre abast i seria imperdonable que al servei de discursos maximalistes es perguera esta oportunitat en any i mig.
Si som llestos, i crec que ho som, el diumenge al Puig en serem molts, més que mai….. si no ens posem a mirar si el nostre melic és el més bonic de tots. No podem quedar-nos a casa desfullant la margarida i que la dreta es fregue les mans una vegada més quan la tenim més acorralada que mai.
Si el proper diumenge, el darrer diumenge d’octubre, omplim el Puig de gom a gom, a les farmàcies del País es van a esgotar els antidepressius i la dreta va a convertir-se en una addicta al Fortasec.
