La veritat és que un ja desitja vore en algun lloc d’este País un poc de trellat, un poc de coherència o un aguait de senderi, perque quan s’observa la diferència abismal que hi ha entre un objectiu que es vol alcançar i els mitjans per aconseguir-ho ens tirem les mans al cap amb motiu. O és que tal vegada tot estiga organitzat per a que, posant els mitjans més absurds es garantitze la no consecució de la finalitat anunciada? Per exemple: Si es diu que es vol solucionar un problema lògicament el que cal es posar-lo en mans d’una persona competent, però si es diu que es vol arreglar un problema però este es posa a posta en mans d’un incompetent està clar que el que de debò s’intenta és que el problema no es resolga mai.

Eixa pareix ser l’estratetgia de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV): Manera de garantitzar el no aclarir-se amb el que és corrècte en valencià, han pensat, és posar al front d’esta un senyor de Segovia, que reconeix que ell de llengua sap ben poc, és més, diu que no parla valencià i a més a més confessa estar més obsessionat per la Guerra de Cuba que en filologia. Dit d’esta manera sembla conya però no ho és en absolut, tot és cert i són paraules textuals del seu nou degà a la seua presentació en societat. El conflicte així, continuarà de segur, perquè és d’això del que es tracta realment: que continue la discòrdia. Està clar que la funció d’eixa acadèmia no és aclarir, com hauria d’estar el seu objectiu fonamental, sinó confondre i cal dir que ho fan molt bé i amb una eficàcia notable, com és ben sabut.

Diu este home que no volen enfrontaments amb ningú però que el valencià científic que defensa l’Academia Valenciana de la Llengua (AVL) no és valencià (?) i per tal motiu anuncia, ja d’eixida, que no hi haurà acord entre les dues institucions. Aspira, això sí, a que hi haja un valencià científic i del poble, és a dir, engenyeria genètica desenvolupada al casino entre trucada i trucada, però res no diu sobre com es pot aconseguir això, tal vegada pense que retallant les línies d’ensenyament en valencià a les escoles i substituir-lo per una mena de sainet d’Escalante, per exemple. Seria maravellós que un idioma científic poguera arribar a ser coloquial però per on va este senyor em sembla que va prou errat, és més, va en direcció contraria. Amb gent així el que millor ens pot passar és, ¡mare de Déu! que ens quedem com estem doncs no podem augurar res bo. Per a ell, continua dient, el valencià autèntic és el que es parla a les comarques valencianes però tampoc no diu, per exemple, si el valencià dels Ports és igual, millor o pitjor que el valencià de la Safor o com es poden encaixar eixes dies realitats o si les “espardenyades” són també un valencià digne de figurar als llibres de text per a que s’aprenguen, perque ¡com són del poble tot val! Què vol dir això de valencià científic? ¡L’utèntic valencià és el que parla l’analfabet de Ramonet, clar que sí! Catedràtics, catedràtics, ¡ells que saben! Ai, ai, ai.

Esta eminència del saber intuïtiu, elevat en una nit de trons a la categoria de Degà de la RACV li diuen Enrique de Miguel i em sembla una mena de marcià posat a donar lliçons de temes terrícoles. Pel camí del secessionisme paranoic a pocs punts d’encontre podem arribar, ni tan sols per cortesia, perque una cosa és el valencià col·loquial que usem a la vida quotidiana i que té les variants que cada poble, segons costums, li ha donat i altra cosa és el valencià que cal estiga als llibres de text com a referent, perque si a estos ha d’estar el valencià que es parla a l’Horta Nord, per exemple, tal i com sona i amb valor acadèmic hauríem d’estudiar cinquanta “valencians” a l’escola i no un amb el qual el cacau seria més gran encara, si cap, però és evident que és això el que pretén el segovià al donar-li el poder al poble. Pot ser ens puga ensenyar i molt com fer un excel·lent “cochinillo” al forn però no crec que siga la persona escaient per a parlar d’estos temes que evidència i, a més a més ho assegura sense cap problema, no conéixer. Així és que, amb este panorama, sols podem esperar alguna barbaritat (més encara) del que ja tenim, per pura ignorància o, el que em figure, per deliberada mala fe. Altre gat solt al galliner. Així, no.

Comparteix

Icona de pantalla completa