Un fet es considera històric quan algú s’ha fixat en ell, ha esbrinat els seus origes, ha relatat el seu desenvolupament i l’ha situat a un lloc en el temps perquè el lector traga les conclusions a les quals l’historiador ha volgut que arribe. No hi ha una història asèptica perquè és humanament impossible que la hi haja per molt neutre que siga l’escriptor. Ell o ella tenen una escala de valors determinats i sovint determinants, estan immersos en una cultura i una societat que condiciona directa o indirectament les seues perspectives analítiques i encara que involuntàriament (o no), miren els fets a través del cristall format per tot l’anterior.
L’experiència ens demostra que, sobretot, els règims dictatorials han fet de la tergiversació històrica una arma poderosa per inculcar en la població que dominen una visió determinada del passat que els convé i els seus historiadors a sou han construït un relat adequat per a justificar-los. Però les democràcies tampoc no han escapat a la temptació de relatar les coses conforme els seus interessos encara que haja estat retorcent al màxim la realitat. Les notícies quotidianes en són un exemple ben clar i que, sense dubtes, condicionaran les anàlisis històriques futures que segons la font d’on beguen formaran un relat diferent sobre el mateix fet. La història no és la fotografia fixa d’un fet a un moment determinat, és, com deia, una construcció més que una reconstrucció simplement perquè esta ja no es pot fer, ha passat: podem contar un viatge perfectament però eixe viatge mai més el podrem fer igual, com deia el savi, mai no veiem la mateixa aigua passar pel mateix riu encara que el riu estiga allí aparentment igual.
Feta aquesta reflexió com a marc general preguntareu: aleshores, no ens podem creure res? A eixa pregunta vos contestaria dient que la història ni és ni ha de ser una qüestió de fe, és sols una eina per aproximar-se al passat i així s’ha de considerar, sols ha de tindre un valor instrumental, no sacramental i per això cal usar-la prudentment si no volem tindre sorpreses posteriors i amb actitud oberta al revisionisme permanentment. Un fet històric cal mirar-lo com a una muntanya perquè segons el punt des d’on s’observe esta tindrà una forma o altra sense deixar de ser la mateixa.
Però la qüestió principal a què volia arribar després d’esta refexió és que de la història hem de treure conclusions morals perquè ens siga útil i si no podem treure-les, la història no ens val per a res més enllà de la curiositat novel·lesca.
Hi ha molts historiadors, massa diria jo, que construeixen la història a base de tallar i enganxar i això no és història, és simplement un collage, una construcció artificiosa que el pseudohistoriador fa per demostrar allò que prèviament havia decidit demostrar: si com hem dit, l’objectivitat històrica és difícil, a este cas és nul·la i per això hem d’estar alerta amb el que ens conten i la contrastació s’imposa sempre.
La història d’Espanya és tan variada com escriptors l’han relatat. Els qui hem viscut la dictadura franquista hem conegut una història d’Espanya que res té a veure amb la o les que podem conéixer ara, i dic una perquè sols n’hi havia una, l’oficial, amb diferents versions si es vol però una, era la història dels qui governaven o havien governat però mai no la del poble, el poder era el subjecte agent i el poble el pacient.
A aquella i a esta història, Espanya com a concepte, mai no ha estat contra Catalunya ni contra ningú, ha estat Castella des del segle XV la que ha estat contra tots i de forma violenta. La història d’Espanya que coneixem és la història de l’imperialisme castellà que ha tractat els pobles de la península Ibèrica igual que als filipins, cubans, peruans, argentins o mexicans, amb un sentit de possessió asfixiant i despersonalitzador, impositiu i intransigent, explotador i autoritari, cosa que ha impedit formar un estat on tothom es poguera sentir còmode i així, les tensions sempre han estat ací, latents o vives, i mentres unes es resolgueren amb les independències ultramarines altres, però, encara es rebolquen al si d’un vestit que no els ve bé i on es troben disfressades del que no són.
Mai un andalús o un gallec ha estat enemic de Catalunya, el País Valencià o Balears però el castellanisme sí ho ha estat de tots. Eixos som els enemics de l’Espanya-Castella vertical, concebuda per a ser governada no més que des de Madrid. L’ànsia de domini de les terres ermes ha estat una constant contra la perifèria.
Equiparar el concepte Castella amb el concepte Espanya és el que ha causat tots els problemes identitaris no castellans i ha impedit la vertebració real d’un estat plurinacional. Ortega i Gasset ja ho reflexionà a la seua obra Espanya invertebrada. Des de l’imperialisme ninguna vertebració pot ser real i duradora ni ací ni a cap lloc. No hi ha cap país al món que s’haja pogut mantindre unit en el temps sotmés a l’imperialisme, siga la forma que siga la que adopten, perquè el rebuig que provoca és permanent i generalitzat i acaba explotant per algun costat amb reivindicacions de tot tipus.
Els règims dictatorials, i no vull dir que este ho siga, sempre recorren a un enemic forani real o imaginari contra qui anar o contra qui defendre’s per cohesionar la població, unir-la en defensa de la seua identitat, drets, interessos, etc. per amb aquell pretext consolidar el seu poder. En democràcia el camí no pot ser eixe sinó el del raonament i el consens, el de la legalitat i el dret perquè del contrari per cada pas que es done endavant se’n donen dos en darrere i això, entre altres coses, és una pèrdua de temps i energia. Ací, les formes són tan importants com el fons si es vol arribar a algun lloc.
Més prompte o més tard els catalans i els bascs tindran l’oportunitat de decidir el seu futur democràticament, estic convençut, però esta decisió pense seria un error que fóra contra Espanya. Quan es tinga esta oportunitat s’ha de manifestar pensant en el propi futur, assumint els riscs que allò comportarà però no es pot fer sols per a pegar-li una bufetada a ningú perquè en este cas, la bufetada seria en la pròpia cara. Quan un o una decidix independitzar-se d’algú, persona o lloc, ho planteja seriosament, dóna dos petons i se’n va, quedant com un senyor o una senyora. La portada o la botifarra desmereixeria el que amb raó es reivindica.
La reivindicació de sobirania s’ha de formular de forma que arreplegue totes les sensibilitats que la reclamen i per això cal molt de diàleg. Convergència i Unió, una coalició de dretes no ho oblidem, després del pal que rebé a les últimes eleccions autonòmiques, precisament quan pensava que arrasaria, es tirà al mont en veure el resultat tan minso respecte l’esperat i pense que no ha elegit bé el camí per on baixar-hi i vol aglutinar al seu voltant una majoria que justifique el seu repte. Es vulga o no, és una equivocació anar part de Catalunya, perquè sols són una part, contra la resta, per molt justa que siga la reivindicació: Catalunya no ha d’anar contra Catalunya. Artur Mas, en brandar la Senyera, no pot reclamar-se més catalanista que ningú altre català ja que el que està fent és no més que senyals per a salvar-se ell, no ens confonem. Esquerra Republicana, que ho sap, no més ha de mantindre la postura per arreplegar els resultats d’unes enquestes que li donen una majoria com mai no l’havia tinguda i tot, deixant Mas que ensopegue.
Amb consignes antiespanyolistes CiU, el mateix que fa poc pactava amb el PP, no portarà Catalunya a la seua independència per molt que crega que Catalunya és ell: la sobirania és cosa de tots els catalans i en dir tots vull dir tots, fins i tot, dels qui no la volen perquè ells també són sobirans, agrade o no i els plantejaments victimistes d’Espanya contra Catalunya són un despropòsit total que no la beneficiarà perquè dubte que d’este collage històric plantejat es puga treure alguna valoració moral útil.
