L’any de les barrancades

Així comencen unes valencianes, les valencianes d’Albal, un u i dos molt conegut al folklore valencià, i així acaba un any per al valencians i valencianes que també podríem qualificar de ‘barrancades’ perquè en 365 dies s’han endut moltes coses que, ingènuament, créiem ja conquistades per a sempre.

Nietzsche ja ens parlà del sentit circular de la història, de la repetició de les mateixes coses que ja abans havien ocorregut i que les persones, creient-les superades, pensàvem que ja no tornarien mai més. I tant que sí!

El que costà conquistar drets bàsics per a la salut, l’ensenyament, el treball, les dones, els immigrants, la participació ciutadana, la lliure expressió, el dret de reunió i manifestació…i tans altres, dia a dia ens ho roben, perquè eixa és la realitat: ens roben. Una barrancada de feixisme ortodox s’ho ha endut tot per davant deixant-nos una societat plena rubina i misèria, pobra i abandonada mentre els qui s’han salvat perquè vivien als alts, es riuen protegits per uns jutges que lluny d’impartir justícia reprimeixen els qui la reclamen. El franquisme no podia manifestar-se de forma més poderosa i evident quan ha fet falta que eixiren els seus hereus a escena, els qui a la taula de casa escoltaven ja de menuts els beneficis familiars de la Victòria. Estaven allí, menejant els fils de l’autèntic poder, protegint els seus i governant les institucions que marquen de debò el ritme a la societat.

Uns pocs jutges, coaccionats fins a l’angoixa, intenten fer el seu treball, però altres, per damunt d’ells, els lliguen curt perquè no arriben on cal; uns ministres, titelles de la conferència episcopal i de l’Opus Dei dicten lleis retrògrades, que atempten contra la vida i els drets de les dones o porten a l’escola assignatures que ja ni al tardfranquisme s’atreviren a portar, banquers que han estafat massivament les classes més humils i indefenses de la societat, i malgrat això, estan protegits pels jutges que esperen a canvi una promoció personal, una monarquia que predica l’exemplaritat i se’n riu d’ella cada dia. La Universitat torna a ser per als fills dels rics i el dret a la salut s’ha convertit en un article de luxe i els serveis socials simplement esborrats del mapa. 2013 mor matant. Matant de fam i misèria a milions de persones mentre Rajoy diu que tot va bé i que l’any que ve anirà millor: el cinisme és així.

Ha estat un any devastador. Mai abans s’havien perdut tants drets en tan poc de temps ni una classe superior havia escorregut amb tant menyspreu una inferior d’ençà cent anys a esta Espanya de “cercado y sacristia” com deia Machado i tot això, multiplicat per cent per als valencians i valencianes, perquè, com diu la pintada famosa: “La corrupció és com la paella: com a València a cap lloc”.

2013, l’any de les barrancades, el més trist que recordem, no pot repetir-se, no s’ha de repetir i per impedir-ho hem d’estar disposats a plantar cara, a dir ¡ja en tenim prou!, deixar de mirar-se el melic els qui, no sent de dretes, volem un País com cal, net i normal i reclamar eleccions anticipades per a poder agranar tot el tarquim i tota la vergonya que ens ha fet passar el Partit Popular, perquè ja no es tracta d’una qüestió política, es tracta simplement de recuperar la dignitat.