A altres països, especialment als EEUU, aconseguir un vot costa milers de dòlars en propaganda, programes de televisió, actes públics, etc. Ací no, amb dos euros ho resolem: democràcia ‘low cost’. Quan la participació a un procés tan important com és el d’elegir un candidat a la presidència d’un govern es frivolitza, el resultat, perillosament, pot ser no creïble. M’explique.
L’afillat o afillada a un partit coneix, millor que qui no ho és, l’obra i miracles dels qui pretenen l’honor d’encapçalar una llista electoral i són, per tant, més objectius a l’hora d’elegir-ne un o altre, això en termes generals i sense entrar en altres consideracions, per tant, donar el mateix poder i valor al vot d’un afillat/ada que al d’un o una que passava per allí en sembla d’una irresponsabilitat extrema perquè el mateix li costa a aquell o aquella votar que prendre’s un café, i al final de qualsevol de les dues accions se n’anirà a sa casa sense sentir la responsabilitat del que acaba de fer, que és del que de veritat es tracta.
Les eleccions primàries a qualsevol partit polític són una cosa molt seriosa i el PSPV-PSOE ho hauria de saber millor que ningú. Quan en 1997 Felipe Gonzalez presentà la dimissió com a secretari general del PSOE després de vint-i-tres anys d’exercir-la, l’aparell del partit elevà Joaquín Almunia a esta categoria i per arredonir i validar el sobtós lideratge, el volgué passar pel garbell d’unes eleccions primàries perquè no hi hagueren dubtes, però errà en el càlcul i li sortí el tir per la culata. La militància elegí Josep Borrell, que no a Almunia, per a la candidatura socialista a les eleccions generals i d’ací vingué un ‘sarao’ que trencà el partit: Que si la bicefàlia, que si dos capitans a un mateix vaixell…Una Espanya acostumada al cabdillisme no podia (podria ara?) acceptar esta bigàmia política, i a les eleccions de l’any 2000, el PSOE perdé el govern, J.M. Aznar aparegué a la Moncloa i tots dos foren exportats a Brussel·les.
Com dic, les eleccions primàries són massa importants com per a fer jocs populistes amb elles. Qui vulga votar esta o qualsevol altra qüestió, debatre internament i participar directament en tot el que es cou al si d’un partit, ho té fàcil: s’afilla i ja està, però passar per la porta, donar el nom, pagar dos euros i participar amb el mateix dret a decidir que un membre em sembla la frivolitat més gran que pot haver a un procés així.
Després estan els problemes de credibilitat. Mil vots valen dos mil euros, dit a l’inrevés: amb dos mil euros qualsevol candidat pot fer una olla molt gran, tan gran que en funció dels no afillats que voten serà la credibilitat de la seua elecció: a més vots de no afillats, més dubtes sobre la puresa de la seua elecció, i per a mi això és molt greu.
No sabem què passaria si qui sortira elegit candidat no fóra el desitjat per l’aparell del partit. A Borrell, el féu dimitir perquè finalment fóra candidat qui en principi volien que fóra, Almunia, què passaria ara? No ho sé. Ximo Puig és un bon candidat però també ho és Toni Gaspar i no sabem si n’apareixeran més. Pot ser que sí, encara que siga com a estratègia per a dispersar el vot, però de totes formes, donar poder a qui ‘passava per allí’ per a decidir una cosa tan important per al poble valencià em sembla molt perillós. La democràcia no és això. La democràcia és compromís amb el que es vota, en l’acte de fer-ho i, sobretot, després.
Hi ha processos que han de ser necessàriament interns, restringits a les persones responsables de presentar una alternativa de govern a la població perquè esta, lliurement, elegisca el que crega oportú i no es pot dissoldre esta responsabilitat entre una societat que no té perquè carregar amb ella…per dos euros.
