A la vicesecretària general del PSOE, Elena Valenciano, li ha faltat temps per a dir que “en democràcia mana la majoria i no és obligatori estar a un partit polític” i per tant, estos tres diputats catalans han incomplit el seu deure d’obediència deguda al grup, dit eufemísticament, disciplina.
A continuació, però, afirma que el PSC “es otro partido” “hermano del PSOE“. Aleshores, cal preguntar-se d’on trau ella que el PSC és “otro partido”? Algú li ha explicat a esta senyora que és el federalisme? A tenor del que diu, és clar que no o, ¿és que opinar de forma diferent a com opina una majoria en un moment o qüestió determinada és motiu suficient per a ser ja considerat “otro”? ¿Era Felipe Gonzalez ‘otro’ quan discrepava amb Suresnes o Jose Bono, quan discrepava de la majoria socialista i actuava en conseqüència en tocar assumptes relatius a l’església, el clero o el concepte d’Espanya? ¿Quin criteri s’usa ací per acusar d’aliens els demés quan discrepen?
I és que des de Madrid sempre es considera “otro“ a qui no obeïx al toc de corneta que des d’allí llancen, és igual el partit que siga. Els d’allí creuen tindre un ‘joystick’ amb el qual poden fer moure’s tothom al seu parer. I quan algun element no obeïx pensen que, no és que falle l’aparellet, és que falla el receptor de l’ordre.
Però de totes formes, en la meua opinió, hi ha una altra cosa per sota d’estes paraules que és pitjor que considerar ‘outsiders’ als qui pensen i decidixen autònomament i és la falta de respecte per les ‘postures ètiques’. ¿Què seria de la política sense els posicionaments i les actituds ètiques? És més, pregunte, s’ha de ser polític sense tindre actituds ètiques? Què és més important en el polític, l’obediència o l’ètica?
Per a qui pensa de forma totalitària, les actituds ètiques sempre li semblen una ofensa, un trencament de les regles del joc. Pensar i decidir en consciència es critica com si fóra un atemptat contra la democràcia equiparant així esta amb poder. La democràcia és un valor suprem que cal acatar perquè el decidit per la majoria puga imperar sobre el que opina la minoria i en això estem d’acord tots els qui s’autoanomenem demòcrates, sense objecció alguna. Però, (¡Ah els peròs!) és imprescindible acceptar també en nom d’un altre valor no menys important com és la llibertat, que la persona té dret a decidir per ella mateixa sota la seua responsabilitat.
Quina classe de democràcia és aquella en què les persones no són lliures per a decidir? I la llibertat de consciència? En què queda el concepte ‘responsabilita’t si li restem la llibertat? Democràcia sense llibertat? Això és una contradicció absoluta i cap reglament ho pot justificar.
A altres països, a la Gran Bretanya, sense anar més lluny, és normal i així ho entén la gent, que membres d’un mateix partit voten coses diferents. Als EEUU els membres d’un mateix partit fan campanya enfrontant-se entre si…¡i no passa res! Però ací, uns i altres es tiren les mans al cap quan algú ho fa. ¿Qui pot pensar que a un partit format per centenars de milers de persones tots pensen igual? És absurd, impossible, aleshores, perquè no ho poden manifestar? Què s’amaga darrere de negar l’evident?
Totes les persones de bé han admirat sempre aquelles altres que, per un ideal, han sacrificat la seua estabilitat personal perquè quan s’ha aconseguit aquell, tots hem millorat la nostra condició humana. Quan una dona negra digué que no s’alçava del seu seient a l’autobús perquè s’asseguera un blanc, la humanitat avançà mil anys perquè va ser la seua actitud ètica la que ens lliurà a tots de ‘l’apartheid’; quan un jove digué: primer vaig a la presó que faig el servei militar, lliurà a milers de joves de passar per ací; quan un jove es plantà davant un tanc a la plaça de Tiananmen, ens donà una lliçò de valor que totes les disciplines, democràcies internes i estatuts mai no ens podran donar.
L’ètica no qüestiona la democràcia, la reforça i li dóna sentit i valor, i si alguna persona pensa que esta la qüestiona, és perquè posa per damunt d’ella conceptes tals com obediència i renúncia que són la negació total de la llibertat. És mes dur ser ètic que demòcrata i és més dur ser responsable que seguidista, i quan una persona accepta eixa duresa, es situa per sobre de les demés entre les que sempre sortirà alguna com Elena Valenciano per a criticar-la i marginar-la, incapaç de vore l’ètica manifesta ofuscada per l’estètica i no la valorarà perquè per a ella eixes persones simplement: “Son otros”. ¡I tant que ho són!
