S’havia especialitzat en fer ponts. Als seus projectes d’estudiant va impressionar els seus professors per la novetat del seu estil i atreviment, i aquestos no dubtaren en diagnosticar que aquell jove seria un talent a la matèria. Els seus dissenys avantguardistes reptaven la llei de la gravetat i tot el que abans s’havia fet amb estètica i funcionabilitat. Conjugava perfectament estils que evocaven el classicisme hel·lènic amb formes inaudites d’equilibri eficient i amb allò, se n’anà enllà on els projectes de ponts no li faltarien per comunicar muntanyes i pobles, a un país gens pla. I triomfà, allí i a altres indrets del planeta deixant treballs marca de la casa, però…
Els socialistes, a València, havien pensat fer del llit del riu Túria un espai públic, verd i per a tothom (¡el volem verd i nostre! cridaven) en contra d’aquell projecte de l’últim alcalde franquista de la ciutat Miguel Ramon Izquierdo, que pretenia convertir-lo en una autopista per al trànsit local.
Des del primer moment, l’ajuntament socialista de Ricard Pérez Casado ho tingué clar: havia de ser un jardí públic, obert a la convivència i participatiu. I així, amb eixa idea, se li encomanà un treball a un dels millors arquitectes paisatgístics del món, Ricard Bofill, un primer projecte sobre aquell espai de runes, canyes i brutícia que era aleshores el llit del riu Túria a la tercera capital de l’estat, malgrat que anys enrere s’haguera construït el famós “Plan Sur”, amb el pagament de segells de correu especials, amb els quals, segons diuen, recaptaren per a fer-ne tres, però continuava sent un espai claveguera i abocador propi d’un país subdesenvolupat i un seriós repte per a qualsevol dissenyador.
De tot allò, que arrancà amb la il·lusió de tots els valencians que veien com dia rere dia naus abandonades, canyars, séquies de tarquim i cabanes a poc a poc desapareixien i albiraven la mar al fons, ja sabem el que ha passat: vingué Calatrava i amb ell milions d’euros enfonsats en operacions de vergonya, sobrecosts bàrbars per a beneficis espuris d’uns pocs, obres de deliri que s’inunden a la primera pluja, palaus que ni ho són ni mai ho seran i unes obres que a qualsevol dissenyador d’un país seriós li provocaria l’exili laboral de per vida i alguna cosa més.
Que es sàpiga, perquè tot mai no ho sabrem, la Generalitat Valenciana governada pel Partit Popular, ha pagat a Calatrava més de 750 milions d’euros en projectes, alguns d’ells sense executar i amb deficiències escandaloses per molt que hagen estat inaugurats una dotzena de vegades per uns i altres que es volien fer la foto. Este monstre de l’arquitectura deixa ratlles per enllà on passa i a València, amb pinzell gros. Està denunciat als tribunals de moltes capitals i països d’arreu del món com per exemple Itàlia o Holanda, a més d’Oviedo, La Rioja, Bilbao, Venècia… És a dir, el seu segell, lluny de portar una imatge de modernitat, porta aparellat corrupcions i pífies per tot arreu i encara que no sabem en quina proporció, ahí estan.
L’altra cara de la moneda i per a orgull nostre, està en les obres del gironí Pere Comte, encara visibles i que van estar claus per a l’arquitectura modernitzadora de la Corona d’Aragó per les seues singularitats a l’època, especialment les construïdes a la contemporània ciutat de València, que vivia el seu segle d’or particular i amb les quals li donà lluentor, relleu i categoria a tot Europa amb el seu talent creador des de 1454 a 1506, any de la seua mort. Encara estan ahí, declarades patrimoni de la Humanitat per la UNESCO i per l’admiració de tothom d’ací i d’enllà més de cinc-cents anys després.
Dirigí les obres de la capella Reial del convent de Sant Doménech (1454-1457) junt amb Francesc Baldomar que va ser el mestre d’obres. El 1468 treballà amb l’acabament de la Porta de Quart i com a mestre pedrapiquer dirigí les obres del Portal Nou, una capella a l’església de Sant Nicolau i uns arcs al palau d’Alcàsser. El 1479 està documentada la seua participació tècnica amb el perllongament de la sala capitular de la Seu fins al Micalet a més d’altres obres que hui admirem.
El 1482 va ser contractat per a fer l’obra més emblemàtica del gòtic civil a la Corona d’Aragó: la Llotja de la Seda, a la ciutat de València. Després d’allò, continuà dirigint obres arquitectòniques que, encara hui, ens meravellen i meravellen a qui les mira, siga quina siga la seua procedència o cultura.
Santiago Calatrava estava cridat a ser el Pere Comte de les obres públiques valencianes del segle XX i XXI però res més lluny de la realitat. Les seues obres han estat una estafa, plenes de defectes i problemes, ja no sols de construcció, sinó de disseny, és a dir, per estar tècnicament mal calculades i percebudes per ell. Tot li cau al terra, s’inunda o representa un perill públic.
Calatrava ha passat de posar la seua signatura a les polítiques culturals més progressistes, de reconèixer fa anys la unitat de la llengua o de donar la seua imatge a un País Valencià modern i llançat al futur, a ser un suport de la dreta més reaccionària i podrida que els valencians podríem haver imaginat mai al poder i a vendre el seu prestitgi per un grapat de diners que, si bé el faran més ric, també el faran el més famós i desastrós de tots els arquitectes que a este País han dissenyat una rajola sobre una altra i el que més car ens ha costat.
Si encara hui recordem Pere Comte com la persona que ens donà i ens dóna glòria mitjançant els seus treballs cinc-cents anys després, és fàcil pensar com recordaran els valencians i la resta del món del segle XXV Calatrava, quan lligen i es pregunten què va ser d’aquelles obres d’ell encomanades pels Consells de Zaplana, Camps i Fabra, i dic llegir perquè de segur, ja no al segle XXV sinó molts abans, ja no existiran, s’ensulsiran, no en quedarà cap en peu enfonsades com ell, a un pantà de descrèdit, oblit i vergonya. Però com dubte que este home vulgar, gegant amb els peus, no d’argila sinó d’absència d’ètica, tinga el més mínim respecte pel seu poble, no tardarà en oblidar-nos a l’ombra dels Alps i per això, pel seu consol, s’ha emportat allí el que és de debò de la seua terra: els diners dels valencians cobrats per engalipades.
