Les eleccions primàries al PSPV-PSOE han estat un intent d’això, d’obrir-se a la societat. Tothom ha pogut participar a l’elecció del candidat d’este partit a la presidència de la Generalitat Valenciana per a les properes eleccions autonòmiques i, sota la meua opinió, el fet que haja pogut participar ‘tothom’, és el que em resulta problemàtic d’acceptar.
A molts pobles, al meu, Rafelbunyol, sense anar més lluny, hem vist com amb un mig somriure a la boca han votat persones absolutament conegudes per la seua pertinença a la dreta més rància amb gran sufocació per part de la mesa electoral que es miraven uns als altres com dient-se: Què fem? I dic també que a altres pobles perquè em consta que ací no és l’únic lloc on ha ocorregut este, diguem-ne, disbarat.
Obrir-se a la societat no pot ser obrir la porta al desficaci. Som un País on el sistema electoral és absolutament diferent al que hi ha als EUA o al Regne Unit, per exemple. La preinscripció al cens electoral o l’elecció personal departamental ací no existix, per tant, agafar una forma d’elecció i incrustar-la a un sistema electoral diferent és com posar un pedaç nou a un pantaló vell: canta.
De cara a la galeria ha quedat molt bonic i aparent i cal dir que la intenció és bona, però perquè siga pura, la participació social en general, ha de fer-se tenint unes regles obligatòries comunes a tots els partits i on el vot de cada persona siga decisiu, no per a elegir sols un cap de llista, sinó per a elegir a tots i cadascun del membres d’eixa llista i, és clar, qui participa a l’elecció dels membres d’una llista, no pot votar l’elecció dels membres d’una altra, per la qual cosa, tothom sols participaria a la votació dels polítics que realment vol i no podria interferir en l’elecció d’altres. El procés es faria a dues voltes: una per confeccionar la llista i altra per a votar-la.
El sistema és simple i no es fa perquè cap polític, i al dir cap vull dir cap, vol arriscar-se a passar pel sedàs de l’elecció individual. Cap polític té la suficient confiança amb ell mateix per a fer-ho i per això preferix diluir-se junt amb altres a una llista on impera el ‘totum revolutum’ sota l’excusa de la legalitat vigent, com si no en poguera ser una altra. Estem a un país molt aficionat a la tauromàquia i hi solem vore com persones que des de la barrera demanen gosadies al torero són incapaços de fer ells mateixos res similar al que criden. Tots els polítics parlen d’obrir-se a la societat però els dóna pànic aquella perquè saben que amb les banyes de la realitat no es pot jugar, ja que al mínim error, la cornada és funesta i a les properes eleccions de segur no aniria al cartell de la fira i a això li fugen com gat escaldat a l’aigua. Així, inventen fórmules on el resultat done el màxim possible corrent, sobretot, els menors riscs personals. Però com deia més amunt, vore votar un fatxa a un candidat socialista remou els budells al més bragat i ompli de dubtes la reflexió sobre l’experiment.
Sense una reforma de la llei electoral, el sistema d’elecció de candidat/a o el que siga no té la transcendència moral que cal que tinga. En opinió meua, el vot ha de ser espontani, és a dir, lliure d’influències alienes perquè el resultat siga irreprotxable. Amb açò no vull dir, ni de lluny, que l’elecció de Ximo Puig haja estat una elecció contaminada, impura. Ximo Puig em sembla un excel·lent candidat a la Generalitat Valenciana que de segur hauria guanyat també a unes eleccions on sols haguera participat la militància socialista, el que qüestione és el mitjà d’elecció, ja siga usat pels socialistes o per qualsevol altre partit, perquè considere que la societat està ja el suficientment madura (més que no els polítics que diuen representar-la) i cal obrir-se de debò a ella, sense por, i demanar-li la participació en moltes altres coses que l’afecten i no tractar-la com a una eterna adolescent que cal guiar.
A altres països que admirem per la seua trajectòria democràtica, aprofiten qualsevol tipus d’elecció general per a preguntar al poble, o fins i tot a un districte en particular, a mode de referèndum, sobre qüestions que l’afecten en concret: una obra pública, una forma de gestió, un canvi de sistema educatiu, assistencial o sobre altres coses d’interés comú. És per ací on està l’obertura real a la societat, més enllà de buscar un vot puntual que no es pot saber si a l’hora de la veritat tornarà.
