Era un diumenge per la vesprada d’una tardor suau, els vianants caminaven pausadament mentre s’escoltava el rítmic so d’una cobla que hi havia actuant a l’indret interpretant sardanes. Moltes persones formaven un cercle agafades de les mans i dansaven. Altres, que venien tranquil·lament s’apropaven i cortesament demanaven participar-hi, prenien les mans dels qui els feien lloc i continuaven la dansa movent els peus amb un síncron total que em semblava molt natural. En acabar la peça alguns es donaven la mà, s’acomiadaven i seguien el passeig mentre que altres continuaven ballant mentre se n’afegien de nous i així sense parar sardana rere sardana.
Jo li preguntí a mon pare si aquella gent es coneixia d’abans, a la qual cosa em contestà que probablement no, de res, fins i tot pot ser que mai no s’hagueren vist abans ni es tornaren a veure mai més. Jo em quedí sorprès i davant la meua cara interrogant, com a explicació definitiva em digué: Són catalans, no els cal saber res més.
Mon pare, recent acabada la Guerra Civil espanyola li tocà fer el servei militar a Figueres i em contava de tant en tant coses i anècdotes d’allà. Per exemple, que tots els diumenges a migdia la gent d’allí s’aplegava a la Rambla del poble per a ballar la sardana malgrat estar prohibida per Franco. Semblava que no els importava, ells allí diumenge darrere diumenge, sense fallar-ne cap, acudien tots i totes, unien les seues mans i dansaven en cercle al ritme de la cobla. El capità de la seua companyia, per evitar frecs absurds, s’emportava de bon matí els soldats de marxa i desapareixien fins a poqueta nit. Allò li serví a mon pare per a conèixer el magnífic Empordà del qual tant em parlà també i que efectivament jo descobrí anys després des dels aiguamolls i la costa fins el Cap de Creus.
El seu discret i assenyat capità extremeny els solia dir: “Estos catalanes tienen dos cojones”. I no ho deia amb menyspreu, no, ho deia des de l’admiració que sent un home d’armes pel valor i la fermesa evident, ja siga en un amic o en un enemic.
Aquelles històries que em contava mon pare les evoque sovint, sobretot quan es presenten ocasions per a definir-nos com a poble per qualsevol de les mil i una maneres que hi ha per a fer-ho en tantes ocasions i malgrat m’assola la comparació amb aquells, pense que nosaltres, el valencians i valencianes, també tenim un ball popular per aplegar-se i definir-nos junts com aquells la sardana: La ‘Dansà’ .
La ‘dansà’ és un ball senzill, de pocs passos, que es balla en grup, en fila avançant o en cercle al ritme del tabal i la dolçaina al qual es poden afegir quantes persones vulguen, quan més millor i és una expressió festiva que ens identifica com a poble.
Sé que a molts pobles a la crida de grups de danses populars se sol fer la ‘dansà’, però caldria fer-la més popular, més espontània. És una música i un ball curricular dins l’ensenyament que es pot i es deu ensenyar a totes les escoles, a tots els nostres xiquets i xiquetes i animar-los perquè ho practiquen al carrer, perquè prenguen consciència del valor de gaudir i reivindicar-se junts, que crea un sentit de pertinença i que a les festes dels pobles els d’allí i els de fora poden ballar junts perfectament, sense preocupar-se per qui és qui dansa al teu costat, perquè ens serà suficient saber que ho fan perquè simplement són valencians.
