Allí no se’ns creà un nou status polític, ni se’ns reorganitzaren les nostres institucions ni se’ns reubicà en el contexte internacional, no. Allí simple i planament se’ns vengué: tu em dones açò i jo et done allò (allò érem nosaltres). La Corona d’Aragó va ser la moneda que es posà sobre la taula perquè les nacions europees reconegueren la nova disnastia que anava a governar Espanya: Els Borbons.
Les, aleshores, potències emergents, com es diu ara, França i Anglaterra, havien posat des de molt abans els ulls sobre la monarquia castellana amb un intent de controlar-la i teledirigir-la sabent-la dèbil i anàrquica, dedicada més a la bona vida i a balafiar les tones d’or i plata què a baixells li arribaven d’Amèrica que a governar uns territoris on mai no es ponia el sol. Així, era presa fàcil de la cobdícia de qui aleshores es dedicaven més al contraban que al comerç formal amb aquelles terres donat que l’exclusiva d’aquesta activitat la tenia Espanya.
Per eixe interés, sempre estava al tauler de joc de la partida que sempre jugaven altres, nosaltres sols érem l’aposta on es barallaven els interessos geoestratègics del moment i què perduren fins huí en dia. Amb la Pau de Westfalia al 1648 i la Pau dels Pirineus al 1659 França s’assegurà el control dels austries hispànics, colla corrupta i malaltisa, dirigida per valids, cardenals i militars i tota una fauna d’oportunistes depredadors del mos fàcil. (De què em sonarà açò….?)
La rabera de subnormals que havia deixat l’endogàmica dinastia austríaca feia inviable la seua continuitat i ja al 1668 Leopold I d’Habsburg i el seu cosí Lluís XIV de França signaren un acord per reparti-se, principalment, sabedors que estava governada per inútils, la Corona d’Aragó abans que aquesta caiguera en mans angleses, que anaven pel mateix. El que passà després ja ho sabem: La guerra de successió.
Aquesta guerra durà oficialment des de 1702 fins a 1714 i allí mai no es dirimiren els interessos castellans o aragonesos sinò els de França, Anglaterra, Holanda, Italia, Austria i la de tots aquells que es volgueren sumar a la festa del saqueig fàcil.
L’arxiduc Carles d’Austria semblava ser el representant de la continuïtat foral dels territoris però en ser elegit emperador del seu país abandonà Barcelona deixant la seua esposa com a capitana general la qual, en vore poc després que les coses anaven de mal en pitjor, no dubtà en canviar els aires de Montserrat pels del Alps i mai més ni l’un ni l’altra tornaren per ací.
L’11 d’abril de 1713 França signà la pau amb Holanda, Anglaterra, Savoia i Prússia i acabaren repartint-se-ho tot el nostre a canvi de reconèixer a Felip V com a rei legítim del tron espanyol i encara que després mantingueren una guerra de baixa intensitat per escurar el que quedava en un tira i afluixa intermitent, el 22 de juny signaren a l’Hospitalet de Llobregat la retirada de llurs tropes deixant sols els catalans front els borbons amb una guerra desigual que acabà amb el trencament del setge de Barcelona i entrant a la ciutat comtal l’11 de setembre de 1707. Després caurien Mallorca, Eivissa i Formentera. La Corona d’Aragó havia desaparegut del mapa, érem la moneda de canvi amb la qual Castella pagà el seu reconeixement internacional.
Anglaterra, per a cobrar els serveis prestats obligà Espanya a renunciar al monopoli del comerç amb Amèrica, inclòs el d’esclaus que pràcticament monopolitzaven els jesuïtes i altres ordres religioses espanyoles. Amb el tractat d’Utrech perdérem també Gibraltar i Menorca; Sicilia passà a la Casa de Savoia i Sardenya a la d’Austria, territoris tots ells pertanyents a la Corona d’Aragó des de cinc segles abans a més a més de Flandes i la resta de territoris europeus.
Els borbons no dubtaren en vendre-nos als catalano-valencians-mallorquins per aconseguir els seus propòsits polítics encara que això deixara Espanya com una potència de tercera o quarta fila havent estat la primera, empobrida i ridiculitzada ja per sempre, especialment el País Valencià el qual va ser el màxim pagador a Castella de la brutal desfeta. Segons l’historiador James Casey, les rendes anuals que els valencians aleshores pagàvem a Castella eren de 95.000 lliures mentre que Catalunya en pagava 40.000. A ells els respectaven més. (Vos sona a alguna cosa açò? A que sembla recent?) Quan alguns canten allò d’ofrenar noves glòries a Espanya, recordeu-ho.
El saqueig castellà vers els valencians ha estat una constant històrica que ens ha empobrit miserablement perquè des de les desastroses conseqüències econòmiques de les diverses explusions dels moriscs, l’impagament dels censals i altres extorsions fins ara, no ha hagut un sol dia que Castella no ens haja vampiritzat i açò ha estat el veritater motiu de la decadència valenciana d’abans i d’ara. El servilisme de les institucions valencianes que ja portava als jurats de la ciutat a besar la mai del rei castellà encara que aquest no haguera jurat els Furs, cosa que mai no feren els catalans, fins ara, tot ha estat una continuïtat deshonrosa. La, ja aleshores, corrupció institucional de càrrecs públics i funcionaris, ja nomenats a dit o per insaculació era una constant normalitzada a la vida pública valenciana que ens ha arribat fins huí com si aquest poble fora incapaç, indolent, clàssic seminfot, per a revetlar-se davant tants segles d’avassallament i abusos.
Des del Memorandum del comte duc d’Olivares, el Decret de Nova Planta o la mateixa Constitució de 1978 el País Valencià sempre ha estat explotat per un centralisme avariciós i dèspota que ens ha robat, en el més ample sentit de la paraula, les fruites daurades dels paradissos de les riberes i la suor d’un esforç que no ens val per a res als d’ací.
La mateixa dreta valenciana reconeix que el País Valencià aporta molt més del que rep ¡Oh miracle! Ha tardat 300 anys per, al menys, adonar-se’n.
Com ha assenyalat J.H. Elliott en: The revolt of the catalan: Una de les majors sorts que tingué (i té) la monarquia espanyola és que els territoris de la Corona d’Aragó mai no s’han unit per a fer front a Castella. La sumissió de les classes dirigents locals ha estat tan efectiva que ho ha impedit. Ni l’aigua pot ser més clara que aquesta afirmació contrastable des de fa 300 anys fins huí mateix.
Ara Castella ja no podria signar ni pactes de Westfalia, ni dels Pirineus i a Utrech no saben ni on estem. No podrien haver-hi altres Almanses ni enganyifes, aleshores, perquè no ho intentem, perquè no refem la Corona d’Aragó? No hem d’inventar res, es diu federalisme i és tan antic com la humanitat. Que cal canviar les lleis? doncs que es canvien. Molta gent estem d’acord en què la Constitució ha quedat obsoleta. El títol VIII d’ella ara ja no es podria redactar igual ni de broma. Perquè no ho demanem encara que siga amb 300 anys de retard? Al segle XXI no podem seguir com al XVII o XVIII, ens va la vida com a poble i sembla que com estan altra vegada a Bèlgica ni el d’Utrech ara seria possible, la cosa no és per dormir-se: ¡O ara, o de debò, ja mai!
