El que s’està dient de Raimon a propòsit de les seues declaracions sobre els dubtes que li sorgixen pel procés independentista de Catalunya, és inadmissibles, així: clar i ras.
Que a una persona com ell, que ha fet tant per la cultura i la identitat d’este País de Països se li diga el que se li està dient, que se’l qüestione o que fins i tot se’l tracte de traïdor ultrapassa els límits del tolerable, de la discrepància legítimament raonable i entra de ple en la paranoia talibana.
Si fins i tot moltíssims catalans expressen els seus dubtes sobre la viabilitat d’una Catalunya independent, per què no pot expressar eixos mateixos dubtes una persona que no ho és, des de la preocupació i l’interès valencià? Opinar que per al País Valencià el procés independentista català ens pot perjudicar ja que segurament els odis anticatalanistes augmentarien ací amb una Catalunya independent amb tot el que això significaria, damunt del que ja tenim, és dir una obvietat que sols una persona pertanyent a un altre planeta pot dubtar perquè l’objectivitat més estricta no ens pot portar a altra suposició.
Josep Lluís Bausset i Raimon
Veure el procés independentista a Catalunya des de la perspectiva valenciana pot crear fòbies en qui ja coneguem però no les ha de crear entre els qui compartim una idea, un projecte que va més enllà d’uns estrictes límits geogràfics i abasta qüestions de fons transcendentals. L’estricte respecte pel procés encetat en casa d’un altre ens obliga a ser prudents. En la meua opinió, els valencians el que hem de fer és observar i, per què no si volem, animar els qui desitgen més enllà de l’Ebre ser independents. Però hem de ser respectuosos en allò que els catalans decidisquen perquè sols ells ho han de fer i defensar el seu dret a decidir-ho, el que siga.
Un estat que té normes perquè algú o, com en este cas, alguns i algunes membres d’ell no puguen expressar-se, de cap manera es pot considerar un estat democràtic. La Democràcia es fonamenta en la llibertat d’expressió manifestada pacíficament i si esta es limita o fins i tot s’impedix, cap altre raonament pot justificar la seua tirania. La cosa és així de simple.
Per tant, defensar el dret radical dels catalans i catalanes a decidir el seu futur és un deure moral de qualsevol persona democràticament sana però manifestar dubtes sobre les conseqüències dels seus desitjos no ho és menys, perquè sols des de l’estima més sincera es poden fer plantejaments i reflexions així.
Ser independentista no té perquè ser un signe de genuïnitat catalanista: Catalans són els qui viuen a Catalunya i manifesten el seu desig de pertinença, opinen el que opinen, els qui no ho som, sols som observadors que ens formen una idea de l’observat i sobre el qual desenvolupem opinions que sols des del respecte més estricte podran expressar-se, ser útils, però que proclamades des del radicalisme intransigent contra qui discrepe sols poden crear més problemes als qui ja de per si estan passant per un moment crític i decisiu a la seua vida i si alguna cosa no els cal és que damunt des de fora els tiren més llenya al foc.
Sembla, doncs, ridícula la crítica a Raimon i a qualsevol altra persona que, des de l’estima més indubtable, manifeste la seua preocupació per un País al qual es mira amb afecte i se li desitja el millor perquè l’amor és això.
