Cant al ras. Massalfassar (II)

21 maig 2014 01:00h
La nit fou per a comentar-la tot l'any. L'oratge no fallà i estigué abellidor. No sé si demanant-ho abans haguera pogut estar millor. Josep Vicent Frechina, cos i ànima d'esta vetlada pot estar satisfet de la seua tasca perquè no es pot demanar més ni esperar menys.

 Quan encara estàvem tastant la coca de llanda i la mistela després d'un bon àpat, on la botifarra curada i la llonganissa amb tomata lligava amb la picadeta, el vi del terreny i la bona companya com si estiguérem  a una terrassa on la lluna plena ens saludava des de la propera platja, com fugitiva passatgera somrient d'allò que hi veia però envejosa de l'harmonia que fluïa com el perfum d'un gesmiler, la colla de dolçainers de Massalfassar ens recordà què allí estàvem per escoltar música, del País, clar.
Ferran el Poma, ens delectà amb versos crítics fusionats amb música que podria ser de Valderrama cantant en valencià. Arrop i Talladetes amb lletres divertides, arrossegà el públic a compartir les seues cançons amb tornades aferradisses i divertides per a donar pas els qui venien del camp d'Alacant amb interpretacions de l'u a l'estil d'allà, innovador ací però, amb lletres de reivindicació social i crítiques amb el que està vivint la societat valenciana actual i demanant un Canal 9 digne i valencià.

Novellament, del Camp de Túria, ens arribà una polifonia que, fent homenatge a les llengües minoritàries, amb intèrprets indígenes, ens sorprengueren amb cants en quítxua que transportaren del Mediterrani als Andes amb les seues veus i flautes de canya. La Romàntica de Salazar amb instruments de vent i bones veus ens relaxaren amb una havanera primer, per a fer-nos botar sobre la cadira amb  una jota de quintos després.

Arribat este punt la cosa es posà al seu lloc. No perquè no estiguera fins aleshores, sinó perquè arribà el cant, el d'estil, clar. Ací, la dolça Vicenta de Meliana i la poderosa Isabel de Quart de Poblet, junt a altres intèrprets de Pinedo i rodalies, posaren el públic amb l'emoció al pit amb eixe estil que sols al final de cada estrofa pot endevinar la màgia i l'art que amaga este cant únic. No cal dir que les mans enrogiren picant de bon grat una bona estona mentre baixaven de l'escenari.

Però la sorpresa vingué de Sabadell, amb uns cants improvisats, molt a l'estil d'ací i què allà s'estan obrint pas amb intèrprets molts joves però d'una qualitat espectacular que ens fa pensar que no en molt de temps, hi haurà un cant d'estil allà germà. Ells ho anomenen corrandes, però són plenament assimilables al que els versadors d'ací fan sobre la marxa a cau d'orella del cantador o cantadora. Estigué fantàstic i així ho reconegué el nombrós públic que omplia taules i rodalies, a peu o amb cadires portades de casa picant amb força les mans.

Els coneguts músics i compositors Paco Lucas i Néstor Mont no fallaren, este amb una interpretació personal de la Muixeranga del seu poble, Algemesí,  i aquell amb el seu punteig aborronador.

Com tampoc no podia ser menys, la nit anà a més: Xavier, de Bétera, demostrà la maduresa que ha assolit i amb lletres tan actuals com reivindicatives, sorprengueren emotivament i agradablement, junt amb la satisfacció de comprovar com un dels nostres millors cantadors joves ha anat evolucionant a, no a més, sinó a moltíssim més amb un poder vocal i un saber estar sobre les taules impressionant i que ens fa albirar-li un futur esplendorós que el forjarà, de segur,  com un dels millors intèrprets del cant valencià contemporani si no ho és ja.

Com no podien faltar, vingueren les actuacions de les rondalles, i ací el punt pujà molts graons. La de Quart de Poblet, dirigida per Maribel Crespo, membre del ja mític Al Tall, interpretà dues composicions d'ella: 'Les Seguidilles de Quart' i 'L'u de Quart'  amb les veus d'Isabel de Quart i Joan del Cabanyal respectivament, demostrant que, amb la música tradicional valenciana també es poden fer coses d'una bellesa absoluta per expressar l'alegria o la intimitat emotiva. Tot un gest de qualitat i sentiment que el públic reconegué.

Les Folies de Carcaixent, Ruràlia Urbana i, com no, l'àcid i reivindicatiu Toni de l'Hostal tancaren una nit de la qual no es podia esperar menys en complir la seua majoria d'edat, díhuit anys, i que de la mà tan entregada com eficient i entusiasta, com sempre del pare de la criatura, Josep Vicent Frechina i la col·laboració de la colla de Els Dimonis de Massalfassar, assolí, un any més, els objectius pretesos que són, perquè no en poden ser altres, tornar-li al País Valencià el que és patrimoni d'ell: la música i la festa, les reivindicacions que estan al pit de tothom i el sentiment de pertinença i germanor amb els pobles que compartim parla i història Ebre enllà, mar enllà.

Sols falten dotze mesos per a tornar a veure'ns, sopar junts i gaudir de sentir-se, poble, sota els estels o on siga.

 
Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next