El secretari general del PSOE Pérez Rubalcaba, a la vista dels pèssims resultats de les eleccions europees del diumenge, ha convocat un congrés extraordinari perquè el partit es renove. Què haguera passat si el resultat haguera estat, diríem, acceptable? Que tot continuaria igual? Aleshores, quina és la conclusió que la societat pot traure d’eixa iniciativa? Que sols un fracàs tan rotund pot menejar cadires? Que trist, no?
Però el problema principal no és eixe. El problema és que ara tornarem altra vegada al joc de marejar la gent sobre si Chacón, Madina, o algú altre o altra… a barallar les mateixes velles i gastades cartes de sempre, marcades amb un cantó doblat, una taca o una tan escandalosament nova que es veja per on va perquè els estúpids de sempre vulguen fer creure que açò és la renovació, el canvi esperat i que ara sí, va de bo, per a no parlar del que cal. ¡Ja està bé, d’acord! I quan parlarem del que ens interessa? L’atur, les lleis laborals, els drets de la banca, la sanitat, l’ensenyament, l’assistència social, la cultura valenciana, les diputacions (qui parla ja d’elles?) la forma d’estat, l’església catòlica….Com i qui defensarà açò?
Un procés de primàries on sols es pot elegir una persona que vaja a encapçalar una llista o dirigir un partit no és un procés renovador en absolut. És com si l’afició poguera elegir un jugador de l’equip, però no l’equip i, més encara, si el jugador elegit tindrà la possibilitat de ser ell o ella qui elegisca la resta que jugarà. O es pot elegir a tots i a totes des del primer fins a l’últim o parlar de renovació és una broma de mal gust.
Tan la militància de base del partit socialista com la societat està farta de vore com l’endogàmia pactada a Suresnes encara està tan viva com aleshores, i sols un procés on cada membre del PSOE puga elegir a tots i cadascun dels membres a qualsevol procés electoral públic o intern podrà anomenar-se participatiu. Un procés on lliurement es puga presentar qualsevol membre del partit a qualsevol càrrec en igualtat de condicions es podrà dir democràtic. Quan a un procés electoral es delega el vot individual i aquest també es delega a una altra persona i així fins a passar varis garbells, formalment podrà dir-se que és democràtic però realment el posseïdor inicial del dret haurà participat en la decisió final tant remotament com un espectador a la grada en la consecució d’un gol. Així, com deia un amic: tot es decidix a fosques.
La Democràcia, amb majúscula, no pot tindre fórmules que impedisquen la lliure expressió, la lliure concurrència, la lliure i directa elecció en igualtat de possibilitats de cadascú dels qui formen un grup perquè sense això, no estem parlant de Democràcia sinó d’oligarquia, és així de simple. No pot haver-hi una democràcia formal que prevalga front a una democràcia real. La democràcia sols és real si és extensa i si no ho és, no ho és.
És patètic escoltar parlar de renovació a qui està vivint de la política més de trenta anys i en alguns casos a càrrecs no elegits democràticament, sinó posats a dit. La societat actual no és la de la transició, ells i elles sí, ahí està el problema, ahí i en la sèrie de mecanismes que es mantenen perquè “elecció” rere “elecció”, passe el que passe, “ells i elles” continuen ahí i això la societat ja no ho païx i busca alternatives demagògiques davant el fàstic d’un ‘botox’ que ja no cola. L’abstenció és la més evident expressió d’eixe fàstic general.
Hui hem llegit a La Veu del País Valencià, un article que conclou, una vegada més, que el vot de l’esquerra al País Valencià supera el de la dreta i que, en conseqüència, podrien haver-hi unes eleccions autonòmiques, un canvi al govern de la Generalitat. Aritmèticament això és així, però políticament no té perquè ocórrer tan lògicament. M’explique.
Sempre s’ha dit que la política fa estranys companys de viatge i això és un fet, i no parle d’Extremadura ni de la famosa “pinça” que en temps del califat d’Anguita donà Andalusia al PP, no. Estic parlant de la quantitat d’ajuntaments del País Valencià que estan governats pel PP amb el suport directe o indirecte d’EU o el Bloc Nacionalista, ara Compromís. Això és un fet més enllà de qualsevol discurs que ací o enllà alguna persona puga fer per a justificar-ho, per la qual cosa, cal estar alerta i vigilar tots els moviments i cercar la coherència no siga cosa que, perquè les matemàtiques diguen que dos més dos són quatre, tothom pense que, indefectiblement, en política també ha de ser així. Doncs no.
Si no es canvia la llei electoral de forma i manera que la pluralitat social siga també pluralitat política institucional, per moltes voltes que li fem sempre tornarem al lloc d’entrada. A molts països la segona volta electoral, per exemple, dóna el govern a qui la gent vol evitant així els pactes antinatura a què abans em referia i això sols és un exemple dels molts que es poden plantejar, per la qual cosa, ni amb processos interns arreglats, com les partides de trinquet, ni davant possibles pactes de coalició, els valencians i valencianes hem de pensar que ja està tot fet. ¡Alerta, el PP no és mort!
