Dubte que ací un canvi del sistema de govern poguera vindre donat pel resultat d’un referendum, és més, crec que si aquest es fera, malgrat el deteriorament evident de la monarquia, es votara a favor d’un Estat republicà.
El republicanisme que més coneguem és el francés, el que ocasionà la revolució i la caiguda de l’ancien regime del Capets i aquest vingué després d’un llarg temps de reflexió intel·lectual, el segle de les llums. Pensar que el canvi de règim a França es produí per l’assaltament a la Bastilla seria tan absurd com pensar que a Espanya el canvi es pot donar assaltant les Corts Generals a Madrid: Tejero pensaba que sí. Però nosaltres hem de ser més racionals (el racionalisme francés també va ser un element fonamental allà per canvi) i passar del desig a la reflexió, és a dir al debat interior, a averiguar com i què volem.
És normal que cada vegada més persones a la nostra societat, a mesura que aquesta madura intel·lectualment, troben una aberració que el cap d’Estat d’un país siga una funció hereditaria. Al segle XXI sembla una burla, un intent de justificar el deturament del temps amb arguments provinents d’una manipulació grollera de la història (alguns monàrquics porten el deliri fins Covadonga. I per què no a Atapuerca?) Però és en eixe contexte on cal el debat seré, l’aportació d’arguments contemporanis, la posada en valor de la nova moral social i el compromís ètic individual i això sols pot vindre de la ma de qui pot fer-nos reflexionar coherentment, com si amb ell o ella no anara la cosa.
Per arribar a una III República a Espanya, ens calen uns nous Montesquieu, Voltaire, Rousseau nacionals que desperten en la gent alguna cosa més que la crítica a la monarquia, (¡això és tan fàcil de fer i tan demagògic!) i el demés vindrà sols, però no vindrà mai sols pel simple desig. Penjar una bandera tricolor al balcó és un signe però no és el signe. El signe de què un país vol canviar és quan la gent vota partits declaradament republicans i que proposen l’establiment d’aquest sistema obertament.
Però arribat a aquest punt cal preguntar-nos també: Una República? però, com? Com EEUU? Com França? A l’estil sudamericà o africà? Quina clase de República volem? Una que es semble horrorosament a la monarquia com la francesa o com la d’EEUU on el cap d’Estat és simple i planament el president del govern?
La República no pot vindre a crits sinò amb voluntat decidida. Els Borbons o els Austries no han estat més que unes titelles de la rècua que governa aquest país des de la Reconquesta, per això no aparten del seu pensament Astúries perquè des d’allà els vingué tot el que encara gaudixen: els drets històrics, passats, això sí, per tots els filtres que calguen perquè pareguen legítims.
Cal reflexionar sobre el tipus d’Estat que volem i com el volem i obligar als partits polítics susceptibles d’aconseguir-ho a què es mullen i si no, crear-ne de nous i mampendre un treball coherent, des de baix, renovador i que jugue a un altra cosa. No ens valen sols els qui diuen què podem sinò els qui poden de debò perquè sols així podrem vore com algun dia no hi ha famílies més reals que la d’u mateix.
