Tenim burgessos però no tenim burgesia, deia també el de Sueca, i és que la burgesia sempre ha estat el motor del canvi i del dinamisme social ací i enllà des que aparegué a l’edat mitjana al centre d’Europa, precisament per desmarcar-se d’aquella aristocràcia que sols es dedicava (i es dedica) a viure bé, a explotar i estafar el poble amagant-se darrere les sotanes perquè aquestes, a canvi d’un bon mos, l’avalaren proclamant que el dret d’aquella era diví i, a més a més, hereditari, per a més vergonya, però com que ni els uns ni els altres en tenen, han perviscut. Sols quan començaren a rodar els caps de Capetos i Romanov la cosa anà col·locant-se a un lloc més coherent a la realitat social.
Els burgesos valencians sempre han estat mirant cap a Madrid, han imitat els costums d’allà, la parla, les modes i, el que és pitjor, han ridiculitzat les del seu país d’orige. Mai no han tingut personalitat pròpia per a res ni allò que els identifica: consciència de classe, malgrat això sí, ser uns classistes absoluts però caminant com ànec a terra ferma.
En parlar d’aquest tema sempre em ve a la momòria un grapat de persones actuals molt conegudes, estereotips de personatges de Bernat i Baldoví o Escalant els quals ja els posaven a les seues obres de teatre com a figures còmiques. Al poble d’aleshores li feia gràcia veure com persones que sent riques, o, la majoria dels casos, volent aparentar-ho, canviaven la seua parla i s’expressaven en un castellà que ni dominaven ni comprenien simplement per diferenciar-se del poble pla. Aquestos personantges parlaven en la vida quotidiana com els del teatre: Habemos ido a Valensia a comprar-mos unos sapatos, o, El meu fill és médico. I coses d’aquest estil que causaven el deliri del públic. La meua iaia Miracle em contava que de jove estaven desitjant que a festes vinguera al poble alguna companyia de teatre que portara alguna d’aquestes obres per partir-se de riure amb aquest vocabulari qu reconeixien en alguns veïns.
Però encara huí tenim un gran sortit d’aquestos personatges escampats al solar valencià. Escoltar parlar a Vicent Boluda o als germans Lladró, per exemple, algú fa poc presumia en públic de saber fer un solc recte amb l’aca i l’aladre i donar lliçons de gramàtica valenciana malgrat reconeixer no haver-ne llegit mai cap però que vestit d’Armani se sent graduat per fer-ho, ens posa als valencians/es la cara roja i ens porta a un escenari tan ridícul com ridícul és que gent com aquesta ens represente arreu del món perquè quan obrin la boca provoquen les rialletes i els colps de colze entre els oients deixant els valencians al subsòl.
Escoltar parlar Vicent Boluda com a president dels empresaris valencians és un poema o a Josep Lladró com a home de lletres, això ho diu tot. De escriure encara Baldoví o Escalante de segur que apareixien a les seues obres.
I és que el País Valencià al segle XXI sols pot existir si les persones que el dirigixen són d’esquerres perquè a falta d’una classe dirigent de dretes culta, el que no vol dir que no hi haja gent culta entre la dreta que hi ha i molta però envergonyida i amagada, que estiga a l’alçada, ha d’aparéixer una altra amb trellat, dient coses coherents, respetuosa i orgullosa de la seua cultura i posant-la de manifest, sense complexes, perquè no hi ha cap motiu per tindre’ls com aquells els tenen, on calga.
La dreta està acomplexada per ser poble, i s’amaga en el folclorisme inconscient que el que val, com deia Estellés, és senzillament això. Una dreta així no pot posar mai al poble valencià en valor, dignificar-lo i reivindicar-lo com per dret, història i capacitat li pertoca perquè el seu paper segueix sent de sainet.
