Però a banda d’este estereotip, hi ha altres fonamentalismes instal·lats a la nostra quotidianitat dels quals no s’adonem per habituals però que, com aquells, intenten condicionar la vida pública, més subtilment sí, però sota els seus paràmetres ideològics que encara que siguen més o menys acceptables no poden constituir-se com els únics possibles.
Els partits polítics, en general, fan gala d’un dogmatisme inflexible i el seu discurs sembla estar en possessió de la veritat absoluta i es referixen als altres com si foren imbècils. Ningú d’ells té el menor dubte que el que diu és l’única via per a salvar una societat enfonsada en la misèria… per culpa dels altres, clar.
La dreta no sol tindre problemes per entendre’s: sempre han tingut molt clar què i qui són i el seu desig de domini està per damunt del debat ideològic, si el té, per la qual cosa no perden el temps debatent. És, en este sentit, més pràctica que no l’esquerra a qui li encanten els discursos teòrics i per a més, quan intenta ser pragmàtica s’assembla tant a aquella què la gent normalment es pregunta on estan les diferencies. Açò no vol dir, de ninguna manera, que no ha d’haver debat ni diferències perquè és clar que sí. El que vol dir és que el debat no ha de ser paralitzant, perquè mentre debatem els altres fan camí.
Però tornant al fonamentalisme, cal dir que és una tendència molt estesa i no sempre perceptible. Quan alguna persona no vol admetre altra forma diferent a la pròpia de vore la realitat, es vulga o no, s’està talibanitzant, crea refús i per molt convençuda que estiga de la bondat de la seua causa, la seua inflexibilitat li crearà un efecte rebot que li impedirà penetrar on pretén i el seu esforç haurà estat en va. Ningú no pot dir com Jesucrist: Jo sóc la veritat. Perquè si ho diu, eixiran molts Pilatos que li respondran: “I què és la veritat?” i altra vegada, com aleshores, la pregunta es quedarà sense resposta.
Qui creu estar en possessió de la veritat fa un discurs en forma circular de manera que, invariablement, sempre torna al punt d’eixida. A la vida política, com a tantes coses, qui no estiga predisposat a admetre que tal vegada està equivocat, en el fons, tal vegada en la forma, anirà enlloc. Dubtar obri camins, fomenta l’interés pel diferent, apropa postures, obliga a escoltar, a esforçar-se per comprendre; mantindre’s inflexible crea rebuig perquè a ningú li agrada ser picat per una pedra. Escoltar un altre o altra no és claudicar i ací solem fallar molts i cal corregir-ho ràpidament per ampliar la base d’enteniment.
Cap persona ni cap partit polític progressista pot resumir i concentrar en ell la diversitat social que representa o vol representar, la dreta sí i ací ens guanya. La tolerància zero està molt bé per a moltes coses però per a altres és un obstacle absurd i cal apartar el gra de la palla. O l’esquerra és capaç d’entendre’s sense apriorismes dogmàtics i assumir la pluralitat tant individual com col·lectiva o tindrem dreta per a temps, això sí, cadascú quedarà convençut que qui havia de cedir era l’altre perquè el seu és innegociable, perquè són els principis morals bàsics, perquè és la molla de l’os, etc.
Els fonamentalismes sols han portat violència i desenteniment. L’insult o el descrèdit del discrepant no cap on cal consens, perquè encara que està clar que sense postures fermes no es pot ser un referent moral, tampoc des del radicalisme es poden concentrar voluntats i en la cerca d’eixe equilibri està el repte per a qui vulga canviar la societat. Qui no ho accepte es quedarà predicant la seua veritat al desert. Allà ell o ella.
Per a després de les properes eleccions municipals i autonòmiques caldrà parlar de moltes coses entre la gent que compartix un denominador comú de progrés i qui vulga imposar les seus opinions, fins i tot insultant el rival, estarà fent-li un favor impagable a la dreta per molta bona fe que li pose. Passa tots els dies.
Ens cal diàleg entre les persones que no porten un cinturó amb dinamita.
