Palestina

31 agost 2014 01:00h
Llegir el Deuteronomi a l'Antic Testament de la Bíblia és llegir com un poble nòmada, el jueu, que vaga pel desert sense tindre un territori que poguera dir propi, decidix un dia per ell mateix apropiar-se de tots els territoris que li semblen millors per establir-se i, a més a més,  reclamar-lo com a propi per dret diví. Una invasió programada al cel i executada per visionaris terrícoles a colps d'espasa. Sembla al·lucinant.
 
Però, ¿qui li havia donat el dret a ocupar les terres de Canaan, que eren les més riques en aigua i pastures, i per tant les més adequades per a un poble ramader com ell? Doncs ningú, però com li calia alguna excusa no li se n'ocorregué altra que dir que era la veu de Déu que li ho manava, alguna cosa així com: “¡A mi no en tire la culpa, jo sols sóc un manat!” ¡Un desnonament per ordre celestial! On cap la raó ací?
 
És sorprenent com els jueus quan arribaren a Palestina  immediatament li declararen la guerra a tothom que ja estava allí instal·lat, no esgrimint lleis o drets, no: “Es que me lo ha mandado el señorito”. Així, amorites, sidonites, hetites, arvadites, zemarites, amatites perizzites, moabites, anaquites, refaites, emites, amonites, zanzumites, hurrites, heveos, caftorites, amorreus, la confederació d'Argob... i tot el que es menejava, passaren de sobte a ser, primer declarats enemics i després, en conseqüència, ser arrasats en nom del tal Yavhé de qui ningú mai no havia escoltat parlar però que segons es veu podia repartir-ho tot com li vinguera en gana com a únic i indiscutible amo.
 
Assentats sobre un territori que no els pertanyia, continuaren els atacs contra unes tribus, uns pobles i unes ciutats en nom d'un senyor i quatre mil anys després, encara no han tingut temps ni ganes de concloure. 
 
En plena expansió colonial, Gran Bretanya obtingué de Nacions Unides el govern de Palestina, com si aquells també, com Yavhé abans, foren els nous amos, a 1923. A continuació vingué una forta onada d'emigració jueva cap allà calculant-se que al 1939 ja hi havien a Palestina 400.000 nous jueus i encara que els britànics no acceptaren una partició del territori en dos: un jueu i altre musulmà, el dia abans de finalitzar el seu mandat a la zona,  el 21 de novembre de 1947, David Ben Gurión proclamà l'estat d'Israel i el seu dret a ocupar, no mig, sinó tot el territori per dret diví, clar, perquè no podia haver-ne d'altra classe i així continuà la massacre.
 
Els diners han fet tot el demés d'aleshores ençà i els darrers esdeveniments ocorreguts allà recentment no són més que la continuació dels que un dia inicià Josué, un cabdill guerrer que escoltava també veus celestials d'eixe Déu que en teoria ho podia tot però que no podia fer res si no exterminava tot el que ell considerava alié.
 
És de supondre que aquell Yavhé és el mateix que ara ordena bombardejar Gatza, matar dones i xiquets, dinamitar edificis i condemnar a fam tot un poble que davant la indiferència del món regit per Wall Street encara no ha pogut ni un sol dia dormir en pau per ser, malauradament, la moneda de canvi d'un Déu que prometé donar a un poble el que no li pertanyia. Mala sort.
 
Jo no crec que una religió tinga dret a tindre un país. Les religions res tenen a veure amb els solars, són una cosa íntima, una experiència personal transcendent, compartida o no, i que comporta una sèrie de tradicions, valors i creences però que no dóna drets sobre territoris. El dret a viure a un territori el dóna la qualitat d'ésser lliure de cada persona que decidix estar ací o allà respectant el que hi ha allí o ací per a guanyar-se el dret de ser respectat estiga on estiga. Treure la pistola per a resar és la negació mateix de tot fet religiós, matar en nom de Déu és reduir a aquell a la criminalitat mancada de valor.
 
Palestina és el país dels palestins des d'abans de l'Èxode i de la invasió jueva i tenen tot el dret del món a viure allí i en pau, de forma reconeguda per la comunitat internacional i sempre que els sionistes intenten xafar-los, més creixerà el dubte sobre si Hitler estava tan boig al voler-los esborrar del mapa com ells estan intentant-ho fer amb els palestins. L'holocaust que els israelians estan causant als palestins no és menys abominable que el que sofriren ells a Belzec, Auschwitz, Chelmno, Majdanek, Treblinca, Sobibór, Dachau o Ravensbrück i, no més vore que ells han convertit Gaza i tota la seua franja en un altre camp d'extermini, els hauria de fer tremolar, però està clar que Yavhé no vol vore cap keffiyeh per allà on diuen que digué...
 
Estic convençut que allí es manté el foc encés per a calfar-se els antagonistes d'una economia global a la qual no li convé la pau i que com tota matemàtica és atea i per la qual cosa si menejant l'espantall les borses fluctuen, no els importa que hi haja sofriment, és més, el busquen, perquè això mou diners i poder polític: a més morts i destrucció més negoci, eixe és el seu Déu. Yavhé, Alà, la Trinitat... com deia Nietzsche: “Déu no ha creat l'home, és l'home qui ha creat a déu, per això este és humà, demesiat humà”. L'únic que de debò és diví són les llàgrimes dels infants que mouen a la compassió, el demés és pur muntatge.

next