Al 1995 es tancaren els Altos Hornos i la Generalitat Valenciana comprà els terrenys, unes 800 hectàrees, de les quals en va destinar per a zona humida 300 declarant-les com a ZEPA (Zona Especial de Protecció d’Aus) i catalogant-les a la Unió Europea.
Durant estos últims anys han anat millorant-se els accessos per als visitants vianants o ciclistes col·locant diferents punts d’observació a les distintes llacunes que hi ha al parc, acondicionant camins i rehabilitant un mas, el Mas dels Frares, per a convertir-lo en un centre d’interpretació de l’aiguamoll a més a més d’habilitar uns petits horts perquè els visitants coneguen com es conreen certes fruites o verdures del terreny d’època o s’observen com són alguns arbres com l’olivera, la figuera, el codonyer, el mangraner, el nesprer, la garrofera o algunes mates o arbusts de muntanya com el llentiscle, el romaní, el timó o l’alborcer.
El centre d’interpretació és interessant no tan sols pel que mostra sinó per l’edificació en si mateixa ja que és un mas tradicional de bona planta i voltat de palmeres i altres arbres ombrívols que reflecteix una idea fidel d’esta concreta forma d’habitatge valenciana al camp.
Però este panorama no sols afecta el mas i el seu voltant sinó que s’estén a tota la marjal. És cert que la sequera que patim té molt a veure en tot el que passa, però no és menys cert que la deixadesa oficial està fent més mal que aquella. Abans quan venia un estiu molt sec es derivava aigua sobrant de la séquia de Montcada o fins i tot es compraven hores d’aigua de reg dels pous de la zona per omplir o mantindre un cert nivell d’esta a les llacunes ara totalment seques. Moltíssimes hectàrees de càrritx i jonc que havien d’haver estat verdes tot l’estiu per a protegir l’enorme quantitat i varietat d’aus de la zona han estat completament seques mesos i mesos com es pot veure ara mateix, tant les de les zones costaneres com així també les més interiors i també les diferents llacunes.
La Generalitat Valenciana propietària, ací ha fet una deixadesa de funcions absoluta. Ha restringit el personal destinat al manteniment i vigilància fins al punt de ser rar vore algun vehicle oficial o alguna persona per allí controlant-ho. Una d’elles em comentava: “Som tan pocs que no podem estar en tots els llocs que cal i no ens envien aigua per reomplir tot açò com abans. A nosaltres també ens fastidia vore com el treball d’anys està morint-se per abandonament sense poder fer res. No ens és grat vore animals morts, nius abandonats, tortugues autòctones mortes de fam i set amb el rar que és vore-les i tot este panorama eixut encara que havia d’estar verd protegint les aus que emigraran dintre de poc.
Fa uns anys, quan la verdor era generalitzada a qualsevol època de l’any fins i tot les egües del cunyat del Molt Honorable Francisco Camps pasturaven totes cofoies per allí però ara ja no hi són. I és que quan a un lloc estos no tenen res que rascar l’abandonen a la seua sort fins que arriben temps millors i, aleshores sí, tornar per escurar el plat per si alguna cosa quedava.
Sé que molts dels qui llegireu este article conegueu la Marjal dels Moros, però per a qui no la conega l’advertisc que si no la visita prompte sols trobarà quan vaja un desert o el que tal vegada siga pitjor, una zona inundada per la pròxima mar que any rere any va endinsant-se al parc per la manca de planificació i protecció d’aquella costa que des de l’ampliació del Port de Sagunt no ha deixat de devorar centenars de metres terra endins i, com és de preveure, un dia trencarà els dèbils cavallons artificials que construïren fa anys i que a alguns trams ja han desaparegut, convertint allò en un llac salubre on la vida que hui brolla allí a dures penes, desapareixerà ja del tot.
Cal una planificació integral de la zona, tant de la Marjal dels Moros com de la costa incloent també el petit barri del Grau Vell de Sagunt, perquè si no es fa i ràpid, cal que fem aviat unes fotografies de com està perquè en poc de temps, a qualsevol marejada hivernal, desapareixerà tot i de forma irreversible.
