En un règim polític anomenat democràtic la llibertat no és un concepte que afecte tota la societat en massa, com si fóra un sol cos, (una societat és lliure en la mesura que ho és la suma de tots i cadascun dels seus membres) esta és una facultat individual, de persona en persona, que deu afectar a tots i cadascú dels qui la conformen de tal manera que una societat no es pot dir democràtica si un, sols un o una, dels seus membres no és lliure. En eixe sentit, la llibertat d’expressió, entesa en un sentit horitzontal ampli, és també un dret individual que s’exercix individualment i compatible amb l’exercici en comú amb altres persones que participen d’un mateix pensament moral.
No és democràtica, doncs, una societat que té normes, qualsevulla que siguen, per a coartar la llibertat d’expressió d’algú o d’alguna persona en particular o d’un grup. Per això no és moralment admissible que un conjunt de persones creen deliberadament lleis per impedir l’exercici de la llibertat encara que siga d’una persona només, com tampoc és admissible que si una persona adquirix un poder tan gran que pot impedir l’exercici de la llibertat dels demés puga fer-ho, per moltes lleis que aprove per avalar tal aberració.
El primer cas és el que tenim actualment a Espanya, el segon l’hem tingut i patit no fa gaire. No és vàlid, doncs, l’argument de que les lleis prohibixen determinades expressions pacífiques (protestar, votar, manifestar-se, etc.) perquè això ja implica reconéixer que tenim normes restrictives de l’exercici de la llibertat les quals és evident, limiten l’estat de dret que a altre lloc es proclama. ¡Racionalment fals! A un estat de dret no pot haver-hi cap norma que limite cap dret d’expressió pacífica i si la hi ha, com la hi ha, cal eliminar-la immediatament si no es vol conviure amb la contradicció més absoluta.
La Constitució Espanyola aprovada a 1978 està farcida de contradiccions semàntiques i conceptuals d’este tipus, de tal forma que afirmant una cosa contradiuen una altra normalment d’un nivell moral superior, i com que per esbrinar-ho seria feixuc fer-ho ací, he de dir que cal fer no sols una reforma constitucional a fons en el sentit organitzatiu de l’estat i una redefinició inequívoca del que és la llibertat individual de la persona sinó també una nova redacció que no amague tantes contradiccions, no casuals per altra banda, sinó ben calculades per a convertir el text en una ratera.
La moral democràtica no es limita a fer creure a la gent que votar de tant en tant, quan al poder li convé, ho és tot, perquè esta és o ha de ser una actitud, una forma de ser i comportar-se en la vida i això ha d’estar consagrat al nou text i sobretot en el dia a dia de la gent de forma natural.
A alguns països, com Gran Bretanya, la constitució no està escrita enlloc perquè la societat i la immensa majoria dels membres que la conformen saben intuïtivament quin són els seus drets i deures propis i quins els col·lectius: la democràcia és ací un fet cultural. Votar és sols un acte instrumental. La qüestió democràtica es fonamenta en estos llocs en una frase molt coneguda atribuïda a Voltaire: No m’agrada el que dius però defensaré amb la meua vida el teu dret a dir-ho. Ací, Constitució en la mà, esta màxima se reinterpreta així: com el que vols dir no m’agrada faré el possible perquè no ho pugues dir.
Cert és que les lleis s’han d’acomplir agraden o no (dura lex sed lex), però la dissidència ètica és un deure moral indefugible i quan l’atropellament a la llibertat és tan palmari és del tot correcte rebel·lar-se contra allò que és tan clarament injust, contradictori i opressiu. La persona que renuncia a la rebel·lia renuncia a ser lliure i passa a ser un animal domesticat, servil i preparat per a ser explotat.
La llibertat és un valor indestriable de la persona, forma part de la seua definició. Dir persona i no poder pensar en un ésser lliure és impossible, ha de ser impossible. Lliure per a pensar, lliure per actuar, lliure per a parlar, lliure per a decidir…i si no ho és, cal lluitar per aconseguir-ho perquè l’única condició que hi ha per al ple exercici de la llibertat és la responsabilitat, també individual, perquè no pot haver-hi llibertat sense responsabilitat com tampoc no pot haver-hi responsabilitat sense llibertat, però havent-la, el camp no ha de tindre portes.
