L’esclavisme modern al País Valencià

Quan una nova campanya de collida de la taronja acaba d’iniciar-se als camps valencians i quan ja hem començat, especialment als pobles, a vore colles de persones, majoritàriament homes, a la recerca d’un lloc a aquelles per a guanyar-se un jornal, caldria que reflexionàrem sobre una realitat que, malgrat tindre-la davant i parlar d’ella sovint, sembla perillosament que l’anem acceptant com a normal.

I dic que sembla que l’acceptem com a normal perquè ni empresaris, ni transportistes, ni sindicats, ni collidors i, sobretot, ni el govern competent fa el que caldria per suprimir d’arrel un tipus de collita feta sota una clara situació d’esclavització, d’explotació sense escrúpols i d’abús que ultrapassa qualsevol definició del que és o hauria de ser un mercat de lliure competència, en teoria.

Dir que la situació laboral valenciana és un desastre humà i econòmic com mai abans l’havíem tingut, és a dir, simplement una obvietat que no admet cap discussió, però fins i tot abans de mostrar-se amb tota la cruesa actual, esta ja albergava una mena de lumpen consentit del qual no es feia cas i que ara s’utilitza com per advertir-nos que no protestem pel que hi ha, perquè encara podria ser pitjor. La patronal del sector mostra així als treballadors la cara més inhumana i cruel del que poden arribar a fer si els cal: portar a collir als horts valencians hordes de pakistanesos, romanesos, polonesos, marroquís, búlgars, etc. perquè es veja quina és l’alternativa que tenen si els collidors valencians gosen fer algun tipus de reivindicació per justa que siga. Amb esta amenaça visual qualsevol altre discurs al respecte està de sobra i demostra, com sempre, què és el més eficaç de tot: la por.

És sabut que estes persones estan sotmeses a màfies, en el sentit més estricte de la paraula, que les importa d’allà on els drets humans ni se sap què són i que les tracta pitjor que al ramat, perquè d’un ramat el pastor encara es preocupa perquè els animals mengen el que cal i reposen en condicions, però per a estes persones, ni d’això es preocupa ningú.

La majoria d’elles són explotades per autèntics negrers, sovint de la seua pròpia nacionalitat o ètnia, que els cobra per qualsevol cosa: pel transport, pels estris (unes tisores de collir, per exemple), per dormir a una cabana o a un habitacle llardós abandonat sense les més mínimes condicions salubres i damunt rep d’ells una comissió per haver-los col·locat, així és que finalment, més de la meitat del que cobren quan treballen se l’emporten ells, pràcticament sense menejar un dit, i el que és pitjor: impunement.

Estes colles les contracten els comerciants mitjançant el negrer intermediari, qui també sol sobornar l’encarregat de l’empresa de fer-ho, així és que d’estos desgraciats viuen una rabera de sangoneres que d’esta forma fastigosa milloren allò que ells diuen competivitat.

Arribats ací, la policia, la guàrdia civil i tots aquells que tenen les competències per a vigilar la legalitat, és on alcen el dit per unflar-nos amb el nombre de denúncies fetes els anys anteriors, les estadístiques que demostren l’efectivitat del seu treball per a perseguir esta xacra, etc., però el cert és que estes bandades de famolencs són cada dia més nombroses i més vistes arreu del País per camins i horts sense que ningú es mostre dispost a acabar amb allò de veritat. Sembla que hi ha ordres perquè esta vigilància siga molt laxa o simplement no disposen els mitjans necessaris per a realitzar una persecució efectiva.

El comerç de la taronja, que emplea milers de treballadors i treballadores especialment en temporada alta de collita, amenaça amb què si els toquen el nas amb controls se’n van al Marroc on estan esperant-los amb els braços oberts, i és cert que alguns ho fan, però ho diuen perque saben que a les autoritats davant esta possibilitat real els hi tremolen les cames i miren cap a altre lloc.

Un més que conegut exportador de taronges de l’Horta Nord brama per allà on va dient que si li arriben inspectors de treball al seu magatzem, als horts on cull o troba un sindicalista parlant amb els seus treballadors, els tira a tots al carrer immediatament, començant pels treballadors que s’acosten a ell i, de rebot, si hi ha algun familiar treballant allí, també. I com que hi han casos que esta amenaça l’ha complida al peu de la lletra, l’atemoriment en què es treballa per a ell és total. Però no és l’únic.

A tot açò podem afegir que moltes treballadores i treballadors als magatzems de fruita estan contractats per a quatre o cinc hores al dia encara que en realitat en solen treballar deu o més, festius i nits incloses si cal sense la més mínima repercussió en la nòmina i amb l’advertència que han de dir, si algú els pregunta, que acaben d’enganxar-se a la feina

Pot ser que generalitzar este panorama siga injust per alguns casos, però degut a l’enorme implantació que hi ha al sistema de recollida i confecció de la taronja no és exagerat parlar de generalització al ser una forma absolutament estesa, coneguda i quasi permesa encara que sols siga al referir-me a la quantitat existent i la manca de persecució a què abans em referia.

El boiant i famós comerç exportador valencià de cítrics, en estos casos, té les mans brutes i no és un bon exemple de com haurien de funcionar les empreses privades. Aprofitar-se de la misèria de la gent denota un baix nivell de coneixement de les bones praxis comercials (moral a banda) i per això, moltes empreses solen acabar malament perquè la seua prosperitat i projecció de futur estava fonamentada sobre fals en la gestió, perquè esta es fonamentava més que res en l’explotació dels treballadors i en l’incompliment del tracte de compra amb els llauradors als quals enganya, no els paga l’acordat o fins i tot res. Un enduriment o simplement una acció eficaç d’inspecció laboral als magatzems i als horts enfonsarien molts comerços que presumixen de lideratge. Els seus peus de fang són més que evidents.

Sé que a continuació se’m pot dir que allà on hi ha explotacions agrícoles extensives sempre es donen estes situacions: A Almeria als hivernacles, a Huelva a la maduixa, a Andalusia en general a l’oliva, a Lleida a la fruita de temporada, a la Manxa a les collites de l’all o el meló… Però això no justificaria res, és més, sols reforçaria els arguments que parlen d’un capitalisme podrit, d’un liberalisme hipòcrita que ja al segle XVIII, pintat de democràcia incipient, iniciava una justificació de l’explotació de l’home per l’home.

Sobre esta falsetat social el filòsof anglés Thomas Hobbes aleshores ja va descriure el sistema liberal amb la famosa frase: Homo homini lupus est (l’home és un llop per a l’home) i negà l’efectivitat de les interaccions socials a una societat on no tots tenen les mateixes oportunitats i drets. Criticà el liberalisme perque este reclamava (i reclama) la no intromissió de l’estat en les relacions econòmiques i mercantils, és a dir, criticà el que més tard es definí com: rabosa lliure a galliner lliure.

Tres segles no han estat suficients per a demostrar que Hobbes estava equivocat, és més, cada dia que passa veiem com aquella crítica era absolutament fonamentada perquè mai abans d’ara no hi ha hagut una esclavització tan bàrbara i sofisticada com l’actual, ni tan sols a les èpoques dels imperialismes grec o romà, disfressada de competivitat comercial, de productivitat o de lliure comerç. El cinisme ací és proverbial i majúscul.

Cada colla que veig d’estes persones, tristes, obscures, conscients de la seua situació d’explotats, caminant com a ombres pels carrers, sent l’impotència per a lluitar contra un sistema que és el vòrtex que ens arrossega cap a eixe buit a tots i que si no es talla perdrem el poc que ens queda de persones lliures. Recordeu Kafka.