Es cobrava un jornal de quatre-centes o cinc-centes pessetes diàries collint taronja i l’arrova en valia ja tres-centes. Si a un cabàs en cap arrova i mitja, això volia dir que només en un ja estava pagat el sou del dia.
Eren anys d’abundància i llevat de les temporades que pel fred, el vent, o alguna plaga desconeguda minvaven els guanys, es solia treure un benefici enorme dels horts respecte els guanys actuals o d’altres productes del camp. Allò creà en molts llauradors valencians una forma de vore la seua taronja com una mina d’or i desenvolupà una determinada forma de viure convençuts que el d’ells era un producte sense competència, que es venia arreu d’Europa amb la facilitat proverbial que es venen les coses úniques i exclusives de moda ja que els hi representava uns ingressos regulars molt quantiosos respecte els llauradors que no tenien tarongers als quals mirava amb certa altivitat.
No cal parlar ja doncs de qui tenia setanta, noranta, cent o més fanecades d’horts de tarongers. Alguns d’estos llauradors portaven jornalers tot l’any, generalment emigrants andalusos, però ells rara vegada feien feines directament al camp i dedicaven moltes hores al casino i a gaudir d’una existència còmoda. Els fills d’estos eren els qui solien anar a la Universitat i, en conseqüència, després tindre carreres de metges, advocats, etc. perquè pels guanys de la taronja s’ho podien permetre i les seues grans cases encara solen formar part del millor patrimoni arquitectònic que queda als nostres pobles. Formaren una mena d’aristocràcia agrària, sovint endogàmica que, si no reconeguda formalment, sí ho era de facto amb gran influència en el franquisme rural com també abans ho havia estat durant el caciquisme.
Les noves varietats de laboratori, el reg per degoteig i altres tecnologies que ací tardaren molts anys a implantar-se deixaren ràpidament els horts valencians en una situació crítica en quant a producció i competitivitat, a la qual cosa hi havia que afegir el minifundisme crònic a l’horta valenciana i, el que és pitjor, el caràcter individualista del llaurador-productor.
La cosa mai no podia eixir bé i menys per al petit propietari, el d’abans satisfet i orgullós, sobretot quan grans capitals aliens a l’agricultura s’invertiren en transformacions enormes de secà i muntanya (de la qual cosa algun dia escriuré). Com podien o com poden competir ells amb aquells? De cap manera…tal i com està la situació i el comerç pot pémer-los els cargols tot el que vulga sense que puguen defensar-se mínimament.
Per a posar els peus a terra vull aportar algunes dades per fixar l’estat del comerç de cítrics actualment al País Valencià:
Al 2013, la fruita valenciana va ser el segon producte més exportat del País amb un 13% del total, incrementant-se sobre l’any anterior en un 7%, però per darrere de l’exportació de cotxes i dels seus components que representà un 17%. Estes exportacions agràries aportaren uns ingressos de 3.128 milions d’euros. Les taronges representaren el 38% del total de les exportacions agràries valencianes aquest any i per un valor de 2.104 milions d’euros.
El País Valencià és el primer exportador de cítrics de l’estat espanyol amb un 73% del total i dintre d’este grup, les mandarines, en les seues distintes varietats, formen el 52% del total. Cal destacar el fort augment de l’exportació de llimones, un 13% respecte el 2012.
Però, són valencianes totes les taronges que exportem? És clar que no. Argentina és el primer proveïdor de taronges als comerços valencians amb un 36% de l’importat, però tampoc no es queden molt darrere Sud-Àfrica, Brasil, Marroc, Algèria o fins i tot la mateixa Andalusia on només a les províncies de Còrdova, Sevilla o Huelva hi ha finques on es perden de vista les llindes.
Amb este panorama és difícil augurar alguna solució viable per als petits i mitjans propietaris de tarongerars valencians perquè unes poques hectàrees a Almussafes tenen major impacte exportador que els milers plantades de tarongers arreu del País, eixa és la realitat, per la qual cosa caldria, primer que res, un canvi radical de la mentalitat del productor citrícola que passaria per assumir, al meu entendre, que:
2.- Cal unir-se per a defensar en comú la producció i la venda amb garanties.
3.- Que això ho han de fer els mateixos interessats i les iniciatives han d’eixir d’ells i de gent preparada que els oriente degudament.
4.- Que hi hagen sindicats que defensen el productor i no com els actuals que formen part de la tramoia per a donar-li un aparent caràcter dialogant al problema, però que es pleguen, a la mínima, a les exigències de la patronal del sector.
5.- Que estiguen disposats a una vertadera reforma agrària passant, si cal, per la concentració parcel·lària que minimitze l’impacte del minifundisme.
6.- Que estiguen disposts a adaptar les vies i camins d’accés als camps a les exigències actuals cedint terrenys i invertint en la transformació.
7.- Que estiguen disposats a acordar preus mínims, amb les variants que calguen.
8.- Que no deleguen la gestió dels seus interessos cooperatius en persones que puguen pactar a esquenes d’ells o acordar tractes ruïnosos i estiguen disposats a fer un seguiment diari de tot el que els afecta perquè la informàtica actual ho permet.
9.- Que es reclame la denominació d’orige per a la taronja valenciana i es faça un seguiment que permeta diferenciar clarament la que és d’ací de la que no ho és al consumidor final, i exigir normes i sancions per a qui cometa frau.
10.-Que deixen de plorar al govern de torn perquè els solucione els problemes i que siguen ells els protagonistes de la solució.
Si la unió fpra efectiva, les reivindicacions també ho serien, però per evitar això ja estan els sindicats del sector. Esta unitat també afectaria els collidors explotats pels comerços exportadors per la qual cosa també els hi convé tindre’ls confosos i aterrits perquè una vaga general reivindicativa d’estos els tiraria per terra el muntatge actual tan absolutament favorable als seus interessos.
Algun dia, l’individualisme del llaurador va ser un mèrit, un valor afegit per enfrontar-se als reptes quotidians als quals sols podia véncer amb el seu esforç, resignació i dedicació personal. Hui, això no val quasi per a res. En solitari no es pot guanyar cap guerra, i açò ho és, per això no falta qui està pendent que este esperit bucòlic de l’hortolà es mantinga i que ell, en solitari, es crega un heroi mentre que l’altre, el qui l’explota, progresse a la seua costa sense problemes. El Levante feliz ha estat l’enganyifa més rendible que adulació alguna haja pogut haver-hi mai. La mitificació del llaurador, la barraca, l’horta…canyes, fang i pallús i poc més.
Les futures generacions, majoritàriament, no volen saber res, ni on estan els camps dels seus pares, i és normal, doncs per a què? No sé si, com digué un simpàtic lector d’un anterior article meu al respecte, el futur està en plantar haixix a l’horta, però el que sí que és cert és que si el llaurador minifundista valencià vol començar a riure’s haurà de fer alguna cosa més que aprendre a liar paper de bambú i organitzar-se com fan els demés sectors productius per a defensar les seues collites deixant el bucolisme nostàlgic per als poetes.
Realisme o mort.
