A les modernes explotacions agrícoles no els cal l’anivellament del terreny com abans que requeria una despesa extraordinària per a fer-lo pla, ni construccions de canonades rígides de formigó o ferro per a transportar-hi l’aigua de rec, ni decantacions costoses per a fer arribar el líquid d’un lloc a l’altre perquè les bombes impulsores actuals poden llançar-la a kilòmetres des de la seua captació a través de xàrcies plàstiques flexibles més resistents, ni d’adobs de difícil transport i distribució perquè estos ara es presenten amb unes concentracions enormes i d’una eficiència màxima en volums molt reduïts i, per tot allò, qualsevol indret que reunisca un mínim de condicions micro-climàtiques pot ser apte per a transformar-lo d’espai verge a zona d’alt rendiment varietal on els conceptes ecologia i sostenibilitat són absolutament rebutjats. No cal tampoc que el sòl tinga unes característiques determinades perquè se les hi pot afegir artificialment o reomplir, si cal, de terres d’indrets llunyans deixant enllà el corresponent forat per a sempre.
Estes transformacions no han estat producte d’un canvi evolutiu de la mentalitat del llaurador tradicional valencià sinó, com abans referia, una forma d’inversió per empreses sovint alienes a l’agricultura, que busquen en les noves varietats cítriques una rendibilitat més alta que no a altres inversions i a l’empar de les subvencions de la Comunitat Europea s’han llançat a la depredació d’indrets concrets amb una voracitat mai abans vista a estes terres des dels anys de les transformacions de les zones humides o l’extensió de la vinya a les comarques interiors.
Les varietats sorgides dels laboratoris de l’IVIA (Institut Valencià d’Investigacions Agràries) i d’altres busquen productes que s’avancen unes setmanes als tradicionals per copar el mercat i obtindre així millors preus. En tenim de clausellina, okitsu, lorentina, marisol, oronules, arrufatina, oroval, mandarina tomatera, clementina, clemenules, orogrande, hernandina, ellendale, ortanique, fortunes i un llarg etc. a banda de les varietats de la taronja nàvel, increïbles fa pocs anys que ens provoca immediatament la pregunta de si en calen tantes varietats i per a què.
Per aconseguir este avanç temporal en la collida, en quan la varietat abasta un grau determinat de glucosa: 10’5 g/100g en les mandarines o 9’35g/100g en les taronges, malgrat estar per fora verdes encara, en tindre un determinat calibre, es cullen per a portar-les a unes càmeres on, generalment, són tractades amb gas etilé, un subproducte del petroli, per aconseguir en unes hores que agafen eixe color taronja amb el qual les coneguem i presentar-les a la venda com si ja estigueren madures i, en conseqüència, hagueren estat alicatades així de l’arbre.
Esta tècnica ha aconseguit i aconseguix bons preus, generalment, cada temporada però no sols per eixa forma de madurar el fruit sinó, sobretot, perquè les varietats que s’exploten originàriament han estat genèticament tractades per aconseguir aquell fi i per la qual cosa els seus plantons son productes absolutament de laboratori, sotmesos abans d’eixir al mercat a quantes proves han calgut de modificació molecular malgrat que els efectes per a la nostra salut d’esta manipulació encara són desconeguts a llarg termini per molt que diguen, com no, que són innocus.
Tot açò ja es sap i es parla sovint, però hi ha una altra conseqüència d’esta nova agricultura extensiva que no sols ha transformat el paisatge del qual al principi parlava, ens ha portat uns canvis radicals en les nostres vides dels que apenes som conscients malgrat pagar-los amb la salut i amb diners cada cop més.
A banda d’açò, fa uns cinquanta anys no més, als nostres pobles, les cases s’abastien d’aigua mitjançant el pou que hi tenien. Els nivells d’aigua solien ser prou elevats, entre d’altres coses perquè plovia més, i això permetia extraure-la a poals. Era una aigua fluixa però potable i que, a més a més, permetia als estius tindre una zona on refrescar la verdura o la fruita baixant-la a prop del nivell d’aigua amb un poal o una carnera. Era un recurs que probablement havia estat invariat alguns segles però que amb el pas del temps i que els nivells freàtics havien baixat l’aigua es tornava cada cop més dolenta acabaren per haver de recórrer a abastiments més segurs i controlats, més generalitzats, que permeteren també un consum major amb menys treball d’extracció malgrat haver-hi de pagar unes despeses de producció, distribució i manteniment desconegudes fins la data. Tot canviava.
Així, molts ajuntaments valencians, cercaren pous prop dels pobles en les zones més altes del terme o on hi havia possibilitat segura d’extracció, es construïren gran dipòsits de formigó elevats sobre pilars per distribuir este bé bàsic i abastiren els habitatges amb una aigua prou fiable, en quantitat suficient i a un preu que sols cobria les despeses, perquè, quin sentit tenia obtindre guanys?
Molts d’estos pous encara estan a una zona que, tot just té uns centenars de metres d’amplària i molts kilòmetres de llarg. Des de més enllà de la comarca del Camp de Túria fins a la del Camp de Morvedre, per exemple, hi ha infinitats de pous, alguns d’ells com el de la Verge de la Cova Santa, a Rafelbunyol, que han estat explotats des de fa més de cinquanta anys nit i dia sense que el seu nivell amaine un centímetre, i com este altres. No es sap que pot haver-hi baix, però deu ser enorme.
Les transformacions agrícoles a les que més amunt feia referència, però, situades per la part de dalt d’estes línies de cabdal soterrani, especialment a la Serra Calderona, han provocant que pel tractament intensiu i massiu d’adobs químics i altres productes fitosanitaris d’estos conreus, a través de la filtració per les pluges, la contaminació total i absoluta dels manantials pels nitrits d’una forma alarmant.
El nitrit és un radical univalent (NO2). Quan entra en el flux sanguini reacciona amb l’hemoglobina i produeix un compost denominat metahemoglobina la qual redueix la capacitat de la sang per a transportar oxigen. És especialment dolent per als nounats, als quals pot produir una malatia com la metahemoglunèmia també denominada malaltia dels nens blaus donat que els símptomes es presenten formant zones blavenques al voltant de la boca i els ulls podent arribar a causar la mort si no es tracta amb rapidesa, sobretot quan un 70 % de l’hemoglobina del cos s’ha transformat en metahemoglobina.
En zones d’este conreu extensiu és pràcticament impossible ja trobar pous que s’ajusten a la normativa 98/83EU de la Unió Europea que fixa els valors màxims i mínims del contingut de minerals a l’aigua potable. També és pràcticament impossible trobar pous a estes zones que no tinguen productes fitosanitaris tòxics o purins a les seues aigües. L’aigua de la pluja arrossega totes aquestes substàncies cap a les capes freàtiques, és a dir, a les capes més altes dels aqüífers contaminant-los irremeiablement. L’OMS recomana una concentració màxima de nitrats a l’aigua de 50mg/l, molt per sota dels existents allí, i ha demostrat el seu potencial cancerigen.
Amb este desolador panorama, els ajuntaments i altres institucions públiques hagueren de córrer per substituir el seu abastiment d’aigua habitual per un altre sanitàriament més segur. I ací és on aparegueren els de sempre, els salvadors capitalistes, els qui a l’empar de les institucions, les subvencions i el suport legal que calguera amb normatives “ad hoc”, estaven disposats a prestar-nos el servei d’abastiment.
Per si faltava alguna cosa, augmentava també la contaminació per seleni, agent altament tòxic, d’un 0,0001 al 0,0016 mg/l per la qual cosa a algunes comarques serví de justificació per augmentar el cànon de tractament de les aigües un 500 %. Malgrat això, l’EPSAR (Entitat Pública pel Sanejament d’Aigües Residuals) havia estat advertida pel Ministeri de Medi Ambient que sols havia presentat una de les vint-i-quatre anàlisi que havia d’haver remés per manifestar el nivell de contaminació dels vessants per la qual cosa i, d’ofici, la Confederació Hidrogràfica del Xúquer (CHX) féu dues analítiques que confirmaren que s’incomplien els límits d’emissió, però ací quedà tot: una mà renta l’altra.
De tot este desgavell que ens portaria molts fulls d’explicació, intente deduir una conclusió: De què ens ha servit als ciutadans d’a peu les transformacions agrícoles a la muntanya? Quin benefici ha tret el poble pla de tot això? Despeses, riscs i balafiaments del capital públic, corrupcions a dojo i administradors a punt d’entrar a la presó, com el cas d’Enric Crespo, ex-alcalde de Manises, del PP, per suposadament saquejar trenta milions d’euros i altres similars. Pense que poc i roín.
La factura d’EMARSA ha pujat un 50 %, el que supoa uns 200 euros/any de mitjana per família. Les clavegueres que se les ha pagat cada poble, les gestionen empreses com AGUAS DE VALENCIA que junt amb la quota d’abastiment d’aigua, les taxes TAMER i EMTRE han aconseguit muntar una mena d’oligopoli monopolista que puja cada any les taxes als veïnat sense justificació racional alguna a l’empar de les institucions a qui serveix i el tuf de podrimer que emanen és ja insuportable.
Quan veiem els immensos tarongerars clavats a les nostres muntanyes podem pensar: en què em beneficia a mi tot açò? A la meua forma d’entendre, en res però sí que caldria que es poguera avaluar què ens costa i què ens ha costat arribar ací. Seria una magnífica tesi doctoral, un treball sobre esta qüestió digne d’un o una bona deixeble del catedràtic d’economia Vicent Soler : Quants diners ens ha costat a tots els pobles que s’autoabastien d’aigua potable el no poder seguir tenint eixe servei propi i haver-lo de contractar amb empreses privades amb tota la sèrie de dependències, corrupteles, balafiaments de diners públics i demés que ens ha comportat a banda dels perills per a la salut a què ens havem exposat? Calia pel desenvolupament de l’agricultura valenciana arrasar amb serres senceres, deixar muntanyes destrossades al convertir-les en terrers, amb un impacte irreversible i abandonant-les a una erosió brutal que impacta sobre tot el voltant, ja no sols paisatgísticament sinó que també trencant la continuïtat de l’equilibri del medi natural on s’han produït? No més cal vore l’impacte que una transformació d’este tipus ha tingut sobre el seu voltant, el canvi de la vegetació haguda, l’empobriment o fins i tot la desaparició d’ecosistemes sencers, de varietats concretes de fauna i flora i, a més a més, sabent que això no té volta enrere.
Si almenys on la dentada s’ha fet s’haguera compensat amb una repoblació i recuperació a càrrec del feridor perquè amb el temps poguera tornar a ser un espai com el que destrossà podria haver-hi alguna justificació, però ni això s’ha exigit i, allà on s’ha produït, allí ha quedat la ferida per a sempre.
Una vegada més, quan la producció es lliga a la destrucció disfressada de progrés ens rebenten el que és de tots i totes les valencianes, una vegada més, el nostre territori s’agredix pel benefici d’uns pocs, una vegada més el nostre patrimoni es posa al servei de l’especulació i no cal atribuir esta ja sols a la depredació urbanística on la rajola ens ha destrossat el millor que teníem, no, cal pensar com també l’agricultura, vista des d’esta perspectiva, ha estat un element nociu per a la nostra salut i empobridor qualitativa i quantitativament de l’interés general, perquè si bé es pot parlar dels guanys que alguns han tret d’estes transformacions agràries amb més motiu es pot parlar de les costes que tots i totes hem de pagar per allò, volem o no i ja per a sempre.
Que cal transformar l’agricultura valenciana no seré jo qui ho negue, però ni d’eixa forma ni a eixe preu perquè si, com es diu, la pròxima guerra serà la de l’aigua, estem avançant-la ja a marxes forçades i posant, a més a més, els nostres diners i la nostra salut pel seu adveniment.
