Al 1974 jo estava a Aargub, un petit poble (per dir alguna cosa comprensible) a l’antiga colònia espanyola del Sahara Occidental. Era l’escrivent, com es deia aleshores, del comandant del lloc, i com a tal, entre altres assumptes, rebia els missatges en clau regulars que traduïa per mitjà d’un llibret que guardava amb clau a un calaix i que, finalment, ni em calia per haver memoritzat aquelles paraules dignes del millor Mortadelo i Filemon i per tant, jo era el primer que m’enterava de tot.
Des de feia temps anava transcrivint sobre els moviments independentistes que hi havia per part del Front Polisario, per tant, sabia prou d’ell i més quan jo anava cada vesprada a donar escoleta a qui volia vindre a una determinada casa del poble però on acabí aprenent més d’ells que ells no de mi, dels seus desitjos com a poble i de les seues ànsies de llibertat. Eren fantàstics. No sabien res de res, ni tan sols on estaven al planeta, però a plena nit, podien caminar fins un punt determinat al desert centenars de kilòmetres sense desviar-se un metre. El seu desig d’aprenentatge superava el de qualsevol ocidental amb diferència i la seua curiositat per les anècdotes era proverbial.
Quan un dia desenvolupí un plànol del món que m’havia emportat del despatx, com els que al franquisme hi havien a les escoles de primària, no saberen allò què era ni, molt menys, assenyalar on estàvem. Era increïble però cert. Allò em marcà de per vida. Pot ser, em digueu, que els nord-americans d’ara tanpoc no ho saben i tindríeu raó. Fins i tot el 1988, al centenari de la National Geographic, el seu president afirmà que havien nascut per ensenyar geografia als nord-americans i que després d’un segle havia de reconéixer que havien fracassat. Doncs res de nou.
Però el que va ser més important d’aquelles dates fou el que passà el dia de cap d’any de 1974. Els cinquanta o seixanta soldats espanyols que hi havíem a la base estàvem de lleure, malgrat això, vaig rebre l’avís xifrat per ràdio que venia a visitar el poble una delegació de l’ONU per observar l’estat de la població respecte el seu desitg d’independència. No sé com va ocórrer (o sí), però malgrat que allò era una informació secreta, quan arribaren els delegats amb una llanxa a la costa on estàvem, hi hagueren centenars de persones (moltes més de les que vivien allí) amb banderes saharauís demanant la independència i un referèndum de forma ordenada però contundent i sense llocs a dubtes.
Els delegats quedaren flipats, nosaltres els véiem des de la teulada de la companyia on dormíem i les seues cares eren tot un poema. D’on havien eixit? Com podien haver-se assabentat de la seua visita? Dies després un amic del Front em digué: Estàs boig, però t’estime.
Els Acords previs a Madrid del 1975 mitjançant els quals Espanya cedia la sobirania del territori a Marroc, declarats il·legals pel dret internacional, propiciaren el que va ser la marxa verda i tota la vergonya i mentida que vingué després. Jo vaig traduir el que es nomenà operación golondrina, és a dir, tota la tramoia per abandonar el territori incloent les mentides que calia dir als saharauís per a fer-los creure que anàvem a quedar-se i a defendre’ls perque els saharauís són d’una ètnia i tradició religiosa diferent als marroquins i ja que açò entre ells és qüestió d’enemistat total i violenta, estos tenien autèntica paüra per si eren absorbits pels de Mohamed V com així va ocórrer: els perillava la vida.
La nit de cap d’any del 1974 jo feia de cap de guàrdia i demaní, pel que poguera passar, que la férem no més que espanyols i que es donara lleure als soldats saharauís i així m’ho va concedir el comandant com a mesura de seguretat.
A mitjanit, en vore cansats de donar voltes a la caserna en mig del desert els soldats de guàrdia, els ordrení que es quedaren al cos de guàrdia a descansar i, en solitari, doní la volta.
Recorde que era una nit de lluna plena. Ací no podem ni imaginar-se el que és. Una lluna deu vegades més gran que la que veien des d’ací i un cel on es veuen més estreles que foscor. La nit al tròpic de cáncer sols la pot concebre qui l’ha vist. És un cel d’argent que dóna una llum on es pot veure perfectament a cent metres.
Em tirí quasi una hora per a donar la volta a la caserna, gaudint més que no vigilant. A l’endemà este amic saharauí em tornà dir: No sols estàs boig sinó que crec que eres ‘gilipolla’. On anaves a les dues de la matinada sol? Jo li preguntí: I on eres tú? La cosa acabà amb un te a sa casa com ells sols saben preparar-lo.
A dia de hui, els saharahuís segueixen depenent de Marroc. Espanya els abandonà malgrat haver anat Felipe Gonzalez en plena campanya del 82 a Tinduf a dir-los que ho arreglaria si guanyava.
¡Quanta mentida sobre un poble digne i innocent! ¡Quanta vergonya sobre este país que mai no ha estat una bona metròpoli i, en conseqüència, ha perdut mig món per imbècil!. ¡Pobres saharauís vivint com a refugiats a sa casa i fora d’ella i encara veient Espanya com la salvadora! No puc evitar la vergonya de ser espanyol.
Després d’haver viscut amb ells em sent indigne de mirar-los a la cara. Els recorde sovint, però cada cap d’any recorde quan agafí el Cetme i doní la volta a la caserna sota una nit per a poetes i cada cop em sent més ‘gilipolla’, com deia el meu amic Ahmed i impotent, enfonsat en la mentida d’altres. Uns anys després un germà d’ell m’escriví dient-me que havia mort a l’explotar-li dinamita mentre la col·locava sota la cinta que transportava els fosfats que els robàvem a Fos-Bucraa.
Ja no he tingut cap bon cap d’any des d’aleshores, els ulls negres d’Ahmed relluïxen més que no les bombolles del cava i els veig al fons de cada copa i fins que el Sahara Occidental no siga un País lliure i independent no podrè tindre un cap d’any on les estreles i la lluna lluïsquen con aquella nit a Aargub.
