Però el que ens crida l’atenció automàticament és quan veiem alguna vestimenta determinada de caràcter religiós que intuïm no és portada voluntàriament, una mena de sants benets imposats per una inquisició. Ens molesta o ens fa sentir incòmodes imaginar-nos en la pell d’aquells o aquelles. I és que la nostra societat, la majoria de les vegades de forma inconscient, ha adoptat un laïcisme pràctic, tolerant o si es vol fins i tot ‘seminfot’ que ha transformat l’antic pensament religiós en un viu i deixa viure que funciona i el volem per a tots. La llibertat d’elecció ens dóna seguretat.
Les vestimentes religioses o parareligioses queden com una curiositat anecdòtica que ja no provoquen aquell ancestral respecte supersticiós que afectava la conducta de la gent, és a dir, passem del vestit perquè ja no ens suposa cap valor intrínsec. El que realment impressionava era el que allò significava en les vides quotidianes de la gent i qui ho portava ho sabia i ho feia valdre, era una mena de cuirassa destinada a intimidar, com eixos colors especials de certs animals salvatges. A més a més, els mitjans de comunicació ens han relacionat amb tota mena de vestimentes religioses de tal forma que podem distingir perfectament un monjo budista d’un franciscà sense haver estat mai ni al Tibet ni a Asís.
Ens hem tornat tolerants a base de passar d’estilismes, indiferents a la posada en escena, laics en definitiva que no volem deixar-nos influenciar per les simples aparences representants de dogmes que alguns defensen com a transcendentals perquè hem entés pel coneixement o intuïtivament que la religió no és una ciència empírica fonamentada en fets comprovables, ja que ho remet tot a supòsits indemostrables i que, per tant, podem relativitzar amb facilitat. A banda, sabem que per assumir allò cal d’una predisposició personal més enllà del raonament humà, a la qual anomenen fe, i sobre la qual cosa tenim seriosos dubtes del seu profit pràctic i sobre la qual, per seguretat, ens hem acostumat a dubtar assenyadament. Pot ser algú em diga materialista, d’acord, però ningú em negarà que és una postura absolutament més racional.
Una societat laica és la que, acceptant que hi ha codis interns en les persones les quals els utilitzen per autoexplicar-se determinats fenòmens que el coneixement humà actual no abasta, posa més en valor tot allò que ens facilita la vida en comunitat, deixant al marge el que cadascú puga opinar o sentir metafísicament perquè això no és l’important per a la convivència. El laïcisme no és, com sovint es presenta, una forma d’anticlericalisme, ateisme o una actitud antireligiosa en general, res més lluny, és una actitud que es caracteritza precisament per passar de tot això i centrar-se en el respecte a la persona i en els seus drets com a membre d’una societat, respectant el que esta puga creure, però proclamant el respecte cívic mutu com a valor suprem.
La història està plena d’assalts contra esta actitud esquiva davant el fet religiós perquè este no admet la indiferència i vol fer-se patent a la societat a les bones o a les dolentes. La religió ha estat i és, en definitiva, una forma de poder més, un intent mil·lenari de domini, l’afany d’arrossegar la voluntat humana cap a comportaments que pot controlar un grup a canvi d’una fantasia, d’una abstracció, d’una utopia del tot improbable però que agrada sentir a l’explotat humà que cerca la recompensa a la seua frustració vital.
Posar una bomba en una motxilla que porta una xiqueta de deu anys i fer-la explotar dintre un mercat ple de gent és un fet que cap ésser humà normal pot pensar agrade a cap déu, és un assassinat i punt, com tampoc pot agradar-li una degollada general en el seu nom per molt que es porte una creu per davant o que es bombardege sistemàticament una població perquè els han tirat una pedra des de Gaza. L’home no inventà els déus per a provocar morts, sinó per a evitar-les, però són els qui actuen en nom d’ells els qui, a la recerca del poder, fan de la mort brutal un missatge per a doblegar voluntats i sotmetre, eixos són els autèntics terroristes, els qui estrenyen el gallet o tiren del percussor sols són uns patètics ignorants. Però els hem descobert fa temps i ja no ens poden enganyar i en això tenen la seua derrota més definitiva, com quan descobrírem que no eren els déus de pedra qui parlaven sinó els sacerdots amagats darrere, i ací s’acabà tot.
Però són les religions monoteistes les causants de tants desastres. Les politeistes acostumen els seus seguidors a vore com a normal que el veí practique certs ritus diferents als d’ells i encara que després li discutisca sobre política, futbol o altra qüestió, no ho farà de religió, això sols és important per a cadascú perquè la religió és una experiència íntima i personal i que a cap altra persona interessa, ací està el secret de la bona convivència. Que tu creus que eixe pal et portarà la felicitat? Doncs bé, jo pense que ho farà este animal, i què? Ací pau i enllà glòria, no anem a matar-se per això. És tan fàcil com això.
Darrere de la prèdica sobre un únic déu hi ha també un únic interés i sempre material: Què seria del cristianisme sense el Vaticà i la seua banca? Què seria de l’islamisme sense els pous de petroli? Què seria dels jueus sense Wall Street?: “Si vols ser perfecte vés i ven tot el que tens, repartix-ho entre el pobres i després véns i em seguixes.” (Mt. 19,21)¡Ja! Cap religió ho practica encara que totes ho prediquen.
Qui practiquem el respecte som les persones que anem a treballar i ens preocupem de la família, els amics, la societat en què vivim, el futur… Però per als qui governen les sinagogues, les mesquites o les esglésies, sols som carn de canó i mai no menejaran un dit perquè ens respectem de debò, és més, ens acorralaran amb el seu fanatisme per infectar-nos perquè no poguem escapar de la seua urpa infernal, de la seua influència, i ompliran de pors els caps més dèbils reclamant-se la cura de tot.
El respecte mutu és la millor arma contra el fanatisme: viu i deixa viure, intenta comprendre a l’altre, ajuda’l i trobaràs suficient informació perquè no et calga cap clergue que t’explique què has de fer perquè l’ésser humà és un animal gregari i per tant busca instintivament l’associació amb la resta i no li calen pastors. Ningú d’ells et proposarà cap forma de convivència que a ell no el beneficie, que no li done protagonisme. Pensa també que la llibertat és sols un plat d’una balança i que el seu contrapés és la responsabilitat, i que tot dos han de pesar exactament igual perquè hi haja equilibri. Eixa és la seua grandària i eixe és el peatge.
Tots coneguem acudits sobre cecs, quecs o paralítics però també sabem perfectament que és de mal gust, com a poc, comptar-los davant una persona que té un familiar afectat per qualsevol d’estos mals i, encara que ningú ens pot discutir el nostre dret a comptar-los quan vulguem i on vulguem, el sentit comú (si en tenim) ens dirà si ho hem de fer o no en determinades circumstàncies. El respecte és això, què si no!? I qui no sàpiga on està el límit entre el que pot suposar un insult per a un altre d’una broma millor que s’abstinga de fer-se el graciós perquè el desenllaç pot ser fatal. Ningú té perquè suportar un insult per molt que a un altre li parega una bogeria el que pensa si ho fa amb respecte. A bon entenedor….
