Ara, com a qualsevol altra precampanya electoral haguda ací fins a la data, torna a sortir el debat sobre la conveniència o no de pactes entre partits que, almenys en teoria, compartixen objectius també, més o menys, comuns. Una mena de cerca de denominador que es deuria donar a partir d’unes determinades premisses. Però este debat, al meu entendre, no s’establix sobre l’objectiu que és on caldria incidir sinó sobre les premisses, el que difumina d’alguna forma a aquell i el fa fastigós i incomprensible per repetitiu per a una gran majoria de persones que possiblement estarien interessades en el tema de tractar-lo d’una manera més didàctica.
La Veu del País Valencià és el mitjà on ja estem veient este debat i, de segur serà l’únic mitjà de comunicació valencià on es podran vore reflexades meridianament tots els corrents d’opinió que alimenten les distintes alternatives nacionalistes, dit açò des de la perspectiva més ampla possible, la que deu suscitar un debat d’estes característiques i que hauria d’englobar a tots els partits d’esquerres valencians. La dreta ha tingut i té més clar que ningú el seu objectiu polític i això li dona una força suplementària i un avantatge electoral clar que l’esquerra no té i que sinò és capaç d’unificar criteris, no tindrà. No hi ha cosa que l’electorat castigue més a l’esquerra que és la seua falta de coherència.
Un debat podria ser, per exemple, la viabilitat política d’uns Països Catalans quan hi ha en marxa a la mateixa Catalunya un procés sobiranista, és a dir, un intent de segregar-se de la resta de l’actual estat espanyol del qual els valencians i valencianes formem part i que junt als balears som ara per ara uns convidats de pedra i als qui ningun partit català fa referència expressa sobre què farien amb nosaltres i per tant no sabem on quedaríem de prosperar. Pintem alguna cosa per a ells més enllà de la retòrica històrica-familiar-cultural? I, en tot cas, què i per a què? Si no sabem açò no sabem res i a mi m’agrada saber on va un tren abans de pujar-hi.
Ja que al País Valencià no tenim mitjans de comunicació audiovisuals públics, caldria que els partits polítics implicats en un projecte comú progressista valencianista obriren debats públics a tot arreu del País Valencià perquè la gent coneguera què es vol aconseguir i com i, naturalment, perquè, fer-la participar-hi i, a partir d’ací, fer un programa bàsic comú, independentment d’altres plantejaments econòmics, socials i culturals que cada partit tinga a bé defensar sota la seua òptica política. O es va a la recerca d’un plantejament bàsic compartit o no es tindrà una majoria suficient per a fer-lo possible, així de clar. Es tractaria d’un programa de mínims irrenunciable, un enunciat sobre el qual no pogueren haver-hi dubtes per a ningú i que transmetera credibilitat i il·lusió al poble valencià.
Abans d’intentar fer sopes de lletres, coalicions problemàtiques i lideratges provisionals cal que, els qui estem per un País Valencià diferent al d’ara, ens posem mentalment d’acord perquè si no, tenim dreta per a una bona estona més.