Quan isquérem del local el fred era intens i la tramuntana fregava la cara com un paper de vidre. Em claví el barret de llana fins tapar-me les orelles i arrenquí el cotxe cap al By-Pass per tornar a casa on m’esperava un llit calentet.
En arribar l’última rotonda abans d’entrar-hi, els fars enfocaren una jove bruna que em feia senyals amb les mans ostensiblement. La seua vestimenta delatava que no es tractava d’un cas d’emergència. La falda quasi inexistent deixava vore unes cames llargues i primes i part dels glutis, el seu cos a penes estava cobert per una jaqueteta tan curta que no li tapava la cintura. Mirí instintivament el termòmetre del cotxe i marcava tres graus.
Més que no la tramuntana, em traspassà una sensació de gel i tristor que augmentà a mesura que el vehicle s’incorporava al carril cara a Rafelbunyol accelerat pel meu peu. “¡Puta vida!” pensí. Per un moment m’haguera agradat ser Harry el Sucio per a clavar-li un tret entre cella i cella al canalla que explotava d’una manera tan cruel aquella indefensa xica, però també pensí en tota la gent que havent tingut una casa, un treball, una vida normal, està tirada pels carrers anguniada a la recerca d’alguna activitat que li proporcione un sou, encara que miserable, per a subsistir, per no morir de fam a un país on els aparadors estan plens de menjar, de fred mentre la publicitat ens mostra uns vestits magnífics, sense una casa, perquè la seua se l’ha emportat un banc després de molts anys pagant religiosament tots els mesos la quota d’una hipoteca i l’atur els ha impedit seguir complint el compromís adquirit. ¡Tots putejats i, a més a més, legalment! “Estem ja bojos?” Em preguntí.
¿Ens condemnem així a estar pegant voltes a una rotonda a la qual sempre es torna al punt on estàvem abans? Com un rossí a l’almàssera que roda i roda mentre altres treuen l’oli d’aquella situació tan inhumana i, malgrat això, encara hi ha qui pensa que l’alcavot de la Moncloa o del Palau de la Generalitat ens taparà, a donar casa i, sobretot, dignitat. ¡Com es pot ser a estes altures tan pusil·lànime!
La dreta més cruel, el capitalisme més bestial i la gent més podrida s’han ajuntat. Una combinació letal que amenaça la pura existència d’una societat normal, que aspira legítimament a poder viure com a persones i no com a bèsties lligades a una corda, no com a joves obligades a prostituir-se per a poder malviure.
Si la societat no pren consciència del que li estan fent és impossible que deixe la corda o la rotonda. Estem a un punt on tornar a elegir els proxenetes que dirigixen la nostra vida actual seria un acte quasi delictiu, indecent. Sí, ja ho sé, la democràcia té estes coses, però per això mateix, els qui no volem prostituir la nostra vida, reclamem un món més just i una realitat social més d’acord amb el que cal esperar d’una economia que no és africana, un respecte a les persones i els pobles que volen viure segons els seus costums i història i regits per una moral que no done carta de legalitat a cap tipus d’explotació.
És difícil saber què passarà el darrer diumenge de maig, però si una majoria dels valencians i valencianes no dóna un pas endavant i, sobretot, les persones conscients no deixen de vore la seua veritat com l’única possible i posen tota la seua sensibilitat al servei d’un bé superior, tornarem a gelar-se, a passar la nit a la intempèrie esperant no sabem què en benefici dels qui sempre han estat calfant-se de la suor dels demés. Votar a esta dreta és una degradació moral individual que denota la poca o nul·la importnàcia que algunes persones li poden donar a la moral pública, convertint-la així en una dona que espera a una rotonda a les dotze de la nit a tres graus. Eixe és el seu nivell moral: tres graus.
